La teoria de l'iceberg

There will be blood

2012-01-26T21:11:00.001+08:00

Les Autrichiens ont un rapport très particulier avec le sang, dont ils ont fait leur couleur nationale: le drapeau autrichien est rouge vif, traversé par une bande blanche. Il s’agissait, à l’origine, de la chemise du duc de Babenberg qui fut entièrement trempée de sang lors d'une bataille contre les Ottomans. La bande blanche vient de ce que le duc, couvert d’hémoglobine, portait une ceinture…

De nos jours encore, à Vienne, on peut voir des boulets de canon maures incrustés dans les murs de la ville, qui témoignent de ce long combat que les Autrichiens menèrent contre l’ennemi. La violence est encore là. Violence dont les actionniste viennois firent la matière première de leurs performances… Et dont le plus controversé d’entre eux —Hermann Nitsch— célèbre toujours la portée cathartique. Régulièrement, Hermann Nitsch dirige dans son château de Prinzendorf une fête aux allures de sacrifice sanglant nommée OMT (Orgien Mysterien Theater, le “théâtre des orgies et des mystères”). Elle se déroule dans une immense demeure au milieu des vignes, à laquelle sont conviés les habitants des villages voisins, des musiciens et des dizaines de “participants”, venus du monde entier, qui viennent se faire initier à la mort… et à la renaissance.
L’idée de l’OMT date de 1957: s’inspirant des écrits de Nietzsche qui exaltent les “puissances de vie dionysiaques”, Hermann Nitsch élabore l’idée d’un Gesamtkunstwerk (“art total”) abolissant toute distance entre le spectateur et l’oeuvre. Il faut que le spectateur fasse l’expérience mystique d’une véritable agonie… Les premières performances consistent pour Hermann Nitsch et ses amis à se couvrir de carcasses d’animaux, de leurs entrailles et de leur sang. Les “actions” sont parfois interrompues et interdites par la police. Hermann Nitsch fait même de la prison pour blasphème. En 1971, il achète un château au nord de l’Autriche qu’il place au coeur de ses activités: depuis 1973, chaque année, à la Pentecôte (fête d’origine paienne célébrant les moissons), les membres de l’association OMT s’y rassemblent en compagnie de “volontaires” pour fêter, pendant parfois plusieurs jours et plusieurs nuits, la joie d’être en vie dans ce corps…
Les fêtes consistent pour certains à se faire mettre en croix (sans clous), recouvrir d’animaux éventrés et revivre leur mise au monde… D’autres se roulent nus dans des bacs de raisin ou de tomates. D’autres prennent en bouche du sang frais qui dégorge de leurs lèvres, maculant leur poitrine, leurs cuisses et leurs pieds, tandis sur leur tête coulent des liquides écarlates, visqueux et chauds… Certains se laissent envahir par l’ivresse du sang, en pétrissant des boyaux et des viscères dans la cavité abdominale de porcs écartelés… Parfois, Hermann Nitsch convie des tanks qui roulent sur des entrailles pour en faire une purée, ou sur des montagnes de citrons ou d’orange dont la pulpe prend des allures de charnier. Partout dans son château, des caves à la grand-cour, des gens nus ou vêtus de blanc mangent, boivent, font l’amour et célèbrent les noces barbares… Des musiciens, souvent même des orchestres au complet, interprètent les morceaux qu’Hermann Nitsch compose tout spécialement pour ces performances :musique semblable au grondement d’un orage qui approche…

Agnès Giard, Libération. Noces de sang : l'amour en «aktion».

La vida según Fabián Casas (II)

2012-01-19T20:51:00.001+08:00

Uno nace e inmediatamente es arrullado o conmovido por la voz de nuestros mayores, por la voz cansada de los locutores de tv y la voz matutina de nuestros maestros. Pero, paralelo a estos sonidos, se engendra otro tipo de diálogo. Hay alguien hablándonos desde los comienzos de los tiempos, pero pocas veces intercepta nuestros destinos. Cuando eso sucede, el mundo se convierte en un lugar oscuro y peligroso, donde también está la salvación.

A esto, que voy a llamar la Voz Extraña, no se lo puede definir, pero se lo reconoce. Tiene las características de la poesía. Y a veces se la puede aislar del cuchicheo incesante de nuestro ego. Desde que nos levantamos hasta que nos dormimos, la máquina se pone en marcha y se activa nuestro diálogo interno. Ese diálogo construye el mundo en el que vivimos. Nos dice quienes somos, qué cosas tenemos que conseguir y trata de que lo sigamos al pie de la letra. Quiere que seamos lo que todos esperan que seamos, y que nos reproduzcamos y listo. Una vez conseguido esto, nos abandona con las cuentas impagas y el matrimonio en el horno. Es la Voluntad ciega que está acá sólo para seguir estando y nos hace muy desdichados. Nos hace esclavos.

Cuando escribo algo, tengo como mínimo dos sensaciones: una, que es algo escrito por mí, que me satisface y me representa. Tengo, después un largo tiempo haciéndolo, cierto oficio. Cualquiera adquiere una habilidad si se empecina en eso. El periodismo, por ejemplo, es puro oficio. Pero resulta que uno siente que el escritor debe ir siempre en contra de su habilidad. De manera que esos textos que parecen tan redondos y buenos son en realidad falsos amigos. Así que los dejo de lado o los intervengo hasta que escapan a mi control y empiezan a drenar la voz extraña. Entonces los relatos o los poemas me empiezan a dar vergüenza ajena, incertidumbre y todas esas sensaciones con las que es más difícil convivir. Ahí sé que —más allá de los logros— estoy, como quería Kerouac, en el camino.

Fabián Casas, Breves apuntes de autoayuda.

¡Paf!

2012-01-18T04:23:00.001+08:00

A aquel hombrón le encantaba comer polluelos recién nacidos de los pájaros, sobre todo de las perdices, mirlos y tordos. En primavera, durante la época de la nidificación, nos enviaba a mi hermano y a mí a cazar aquellas minúsculas criaturitas todavía implumes. Teníamos que robarlos del nido antes de que les creciera la pelusa, si no, no nos los pagaba. En una sartén ponía a derretir una nuez de mantequilla, le añadía unas hierbas aromáticas y le echaba los pajaritos enteros, sin quitarles las vísceras. Decía que lo mejor estaba precisamente en las microscópicas tripas. No les cortaba ni siquiera el pico; era tan blando como la arcilla. Al principio se los llevábamos vivos, en una bolsita. Veinte, veinticinco capullitos rosados que piaban pidiendo de comer. Saqueábamos todos los nidos de los valles en torno al pueblo. Nos daba treinta liras por cada bolsita, sin importarle que fueran muchos o pocos, y nos pagaba en el momento de la entrega. Con aquel dinero comprábamos algarrobas y castañas secas. Un día se cansó de que le trajéramos los pajaritos vivos. Nos dijo que nos pagaría más si se los traíamos ya muertos. "No somos capaces de matarlos", balbuceé. "Es muy fácil", dijo. Agarrando una a una las cabecitas entre el pulgar y el índice y apretando con aquellos dedos gruesos como estacas, los fue haciendo explotar con un ¡paf! que parecía un soplido.

Mauro Corona. Fantasmas de piedra.

2011 Best books, movies, songs awards

2012-01-03T03:52:00.008+08:00

2011 Best Books.

1. Golden Iceberg: The right stuff, Tom Wolfe.
'The right stuff' is journalism at its best with a narrative and descriptive quality hardly difficult to be coped.

2. Silver iceberg: Die Leiden des jüngen Werthers, Johann Wolfgang Goethe.

Goethe accomplishes his goal to help us to understand that for human kind the motor of mental suffering is its own soul.

3. Bronze Iceberg: El estafador, Fyodor Dostoyevsky.

El estafador es un magnífico retrato de la necesidad del ser humano de aprender a convivir con sus miserias.

4. Die Stunde der wahren Empfindung, Peter Handke.

5. Asterios Polyp, David Mazzucchelli.

2011 Best Films.

Golden Iceberg: Farenheit 451. Directed by François Truffaut.

Truffaut's adaptation of Ray Bradbury's novel is specially regarded for the reconstruction of this book without books. The jury of the Iceberg awards also recognizes that it is specially worth the pictures he describes of how foolish the world can be without literature. It is specially scary that it reminds us a lot of our actual life.

Silver Iceberg: Happiness. Directed by Todd Solondz.

'Happiness' is the ultimate black humour against the conventionalism of the western middle class.

Bronze Iceberg: The 25th hour. Directed by Henri Verneuil.

If you want to cry discovering how a war can change the fate of a family, then you must see 'The 25th hour'.

4. The tree of life. Directed by Terrence Malick.

5. Into the eternity. Directed by Michael Madsen.

2011 Best Songs.

Golden Iceberg: Caring is creepy. The Shins.
This award is a recognition of the constant, hard and valuable work that The Shins is doing to rise the level of folk-indie music.

Silver Iceberg: Moot. Get the blessing.

Get the Blessing is the band that has created a new dimension in jazz music. Theirs is another world.

Bronze Iceberg: Homes i dones de cap dret. Quimi Portet.

Bronze a Quimi Portet perquè ha demostrat que malgrat els anys i les seves desvariacions encara és capaç de fer melodies tan emotives i lletres tan sorprenentment poètiques i alhora arrelades a la realitat com la d'Homes i dones del cap dret.

4. What is my role. Edwyn Collins.
5. Dalshe Deystovat Budem. Kino.

Panic on the streets of London

2011-12-31T00:13:00.005+08:00

Panic on the streets of London
Panic on the streets of Birmingham
I wonder to myself
Could life ever be sane again?
The Leeds side-streets that you slip down
I wonder to myself
Hopes may rise on the Grasmere
But Honey Pie, you're not safe here
So you run down
To the safety of the town.
But there's Panic on the streets of Carlisle
Dublin, Dundee, Humberside.
I wonder to myself,
Burn down the disco
Hang the blessed DJ
Because the music that they constantly play
IT SAYS NOTHING TO ME ABOUT MY LIFE
Hang the blessed DJ
Because the music they constantly play
On the Leeds side-streets that you slip down
Provincial towns you jog 'round.
Hang the DJ, Hang the DJ, Hang the DJ.

The Smiths, Hang the DJ.

El mundo según Fabián Casas (I)

2011-12-30T00:00:00.003+08:00

Porque es en los cruces donde la vida se vuelve interesante, donde la diferencia nos potencia y donde el miedo, que nos vuelve esclavos, recula para convertirse en pasión. Detesto la idea de país, el Himno Nacional y todas esas estupideces que lo único que muestran es el patetismo de querer resaltar algo que uno ya es por fatalidad, porque nació acá. Sé que la historia nos muestra que a veces los opresores y los oprimidos están construidos con el mismo barro. Por eso, en ocasiones, antes que a los seres humanos, como decía Ferdinand Céline, prefiero a los animales. Pero sí recuerdo que me sentí muy orgulloso de vivir de este lado del mundo cuando en la Ciudad de Buenos Aires se celebró la primera unión civil entre personas del mismo sexo.

Fabián Casas, Breves apuntes de autoayuda.

Dad is a serial rapist

2011-12-21T23:58:00.002+08:00

-Dad?
-Yes, Billy?
-Everyone at school is saying things about you.
-Who is everyone?
-Like, kids, you know. Everyone.
-What are they saying?
-That you're a serial rapist. And a pervert.
-You mean, like what they painted on the house?
-Dad, did you, um... uh... with... Johnny Grasso and Ronald Farber?
-Yes.
-What did you do?
-I touched them.
-What do you mean, exactly, touched?
-I fondled them.
-What for?
-I couldn't help myself.
-What else?
-I... I unzipped myself.
-You... you mean, masturbated?
-No.
-Then what?
-I... made love.
-What do you mean?
-I fucked them.
-What was it like?
-It was... it was great.
-Would you do it again?
-Yes.
-Would... would you ever... fuck me?
-No. I'd jerk off instead.

Happines, Todd Solondz.

Siglos de honradez extrema

2011-12-13T00:49:00.007+08:00

Ayer recorrí unos diez kilómetros por las cercanías. Pues bien, es exactamente lo mismo que en los libros de moral, que en esos pequeños libros alemanes ilustrados; todas las casas tienen aquí su papá, su Vater, extraordinariamente virtuoso y honrado. De una honradez tal que uno no se atreve a dirigirse a ellos. Por la noche toda la familia lee obras instructivas. En torno de la casita se oye soplar el viento sobre los olmos y los castaños. El sol poniente dora el tejado donde se posa la cigüeña, espectáculo sumamente poético y conmovedor. Recuerdo que mi difunto padre nos leía por la noche, a mi madre y a mi, libros semejantes, también bajo los tilos de nuestro jardín... Puedo juzgar con conocimiento de causa. Pues bien, aquí cada familia se halla en la servidumbre, ciegamente sometida al Vater. Cuando el Vater ha reunido cierta suma, manifiesta la intención de transmitir asu hijo mayor su oficio o sus tierras. Con esa intención se le niega la dote a una hija que se condena al celibato. El hijo menor se ve obligado a buscar un empleo o a trabajar a destajo y sus ganancias van a engrosar el capital paterno. Sí, esto se practica aquí, estoy bien informado. Todo ello no tiene otro móvil que la honradez, una honradez llevada al último extremo, y el hijo menor se imagina que es por honradez por lo que se le explota. ¿No es esto un ideal, cuando la misma víctima se regocija de ser llevado al sacrificio? ¿Y después?, me preguntaréis. El hijo mayor no es más feliz. Tiene en alguna parte una Amalchen, la elegida de su corazón, pero no puede casarse con ella por hacerle falta una determinada suma de dinero. Ellos también esperan por no faltar a la virtud y van al sacrificio sonriendo. Las mejillas de Amalchen se ajan, la pobre muchacha se marchita. Finalmente, al cabo de veinte años, la fortuna se ha aumentado, los florines han sido honrada y virtuosamente adquiridos. Entonces el Vater bendice la unión de su hijo mayor de cuarenta años con Amalchen, joven muchacha de treinta y cinco años, con el pecho hundido y la nariz colorada... Con esta ocasión vierte lágrimas, predica la moral y exhala acaso el último suspiro. El hijo mayor se convierte a su vez en un virtuoso Vater y vuelta a empezar. Dentro de cincuenta o sesenta años el nieto del primer Vater realizará ya un gran capital y lo transmitirá a su hijo; éste al suyo y después de cinco o seis generaciones, aparece, en fin, el barón de Rothschild en persona, Hope y Co. o sabe Dios quién... ¿No es ciertamente un espectáculo grandioso? He aquí el coronamiento de uno o dos siglos de trabajo, de perseverancia, de honradez, he aquí a dónde lleva la firmeza de carácter, la economía, la cigüeña sobre el tejado. ¿Qué más podéis pedir? Ya más alto que esto no hay nada, y esos ejemplos de virtud juzgan al mundo entero lanzando el anatema contra aquellos que no los siguen. Pues bien, prefiero más divertirme a la rusa o enriquecerme en la ruleta.

Fiodor Dostoyevski, El jugador.

Zivilisation braucht Repression

2011-11-28T22:28:00.005+08:00

Sie haben also keine persönliche Geschichtsphilosophie?
Doch: Den Darwinismus. Ich bin kein Hegelianer. Ich glaube wirklich an den Zufall, nicht daran, dass wir Menschen uns vom Tier zu einem Engel entwickeln.
Aber natürlich gibt es Bedingungen, unter denen sich höhere Stufen der Zivilisation entwickeln. Sie haben es gerade schon erwähnt: Gleichzeitigkeit. Die Dichte großer Metropole. Und Stabilität. Es ist etwas dran an dem, was Flaubert sagte: Ich bin im Leben ein Bürger, damit ich in meiner Kunst radikal sein kann. Um ein Revolutionär zu sein, brauchen Sie Stabilität. Freud brauchte dieses bequeme bürgerliche Leben mit vielen Büchern um sich herum und mit viel Zeit, um nachzudenken. „Interessante Zeiten“ sind ein Fluch. Denn dann kommt man nicht zum Denken. Freuds Epoche war repressiv, aber sie bot diese Stabilität.

Sie wollen aber jetzt nicht der Repression das Wort reden?
Oh nein. Freud hat zwar gesagt, Zivilisation braucht Repression, aber er hat auch gesehen, dass sie ihre eigenen Probleme produziert. Ich glaube nicht, dass gute Kunst Repression braucht. Aber es gibt sowieso keine absolute Freiheit. Schauen Sie uns an!

Rüdiger Suchsland, Frankfurter Allgemeine Zeitung. Ein Gespräch mit David Cronenberg.

Illusions and lies

2011-11-23T21:49:00.003+08:00

Edmund Burke anticipated what would become one of the chief sources of the dynamism and discontent of modernity, namely the fact that beliefs -in transcendence and authority- must become accountable to reason. However, for Burke, far from arguing progress in our condition, "the Empire of light and reason" exposes us to truths we cannot bear for, he says, as powers withers away, our illusions will also fade, and this new nakedeness will leave us immensely vulnerable, exposing and revealing both to ourselves and to others the true ugliness of our condition. Scrutiny of social relations by the implacable gaze of reason can only tear down the harmonious web of meanings on which traditional power, obedience and fealty rested. To be tolerable, human existence requires myth, illusions, and lies. Only lies and illusions can make the violence of social relationships bearable. What Burke is saying is that Reason's indefatigable attempts to unmask and track down the fallacies of our beliefs will leave us shivering in the cold, for only beautiful stories -not truth- can console us.

Eva Illouz, Love, reason, irony.

Echoes of the future

2011-11-02T22:33:00.004+08:00

There is obviously some strange correspondence between the general outline of a life and that stream of petty events which a person is constantly involved in and regards as insignificant. I can now see quite clearly that the course of my life was already set, determined before I had even begun to think seriously about the way I wanted it to turn out: I was even given a glimpse of it in simplified form. Perhaps it was an echo of the future. Or perhaps those things which we take for echoes of the future are actually its seeds, falling into the soil of life at the very moment which in distant retrospect comes to seem like an echo out of the future.

Victor Pelevin, Omon Ra.

Mannesmut und Orgasmus

2011-10-29T03:04:00.004+08:00

Welt am Sonntag: Nehmen Sie auch an den gegenwärtigen, den sogenannten "Neuen Kriegen" anteil?

Friedrich Kittler: Einer meiner Doktoranden ist Oberstleutnant der Luftwaffe, stellvertretender Kommandant eines Geschwaders. Der hat Tornado geflogen, jetzt bringt er den Leuten den Eurofighter bei. Ende Mai geht es für ihn nach Afghanistan, wir müssen vorher noch das Rigorosum durchziehen. Der Mann vertritt eine echte Ethik des Kriegers. Er sagt, die Bundeswehroffiziere hätten großen Respekt vor den Taliban-Kommandeuren und umgekehrt. Das würde teilweise auch für die amerikanische Armee gelten, aber nur teilweise. Denn während die US Army sich an Kriegsrecht hält, kommen nachts die Special Forces, und die schießen auch Frauen und Kinder um.

Welt am Sonntag: Worüber promoviert denn Ihr Offizier?

Friedrich Kittler: Darüber, dass es Unsinn ist, den Krieg am Computer zu planen und letztlich auch als Computerspiel zu betreiben. Entscheidungen vor Ort sind nicht simulierbar.

Welt am Sonntag: Will er zurück in die Zeit, als es noch keine Computer gab?

Friedrich Kittler: Er will zurück zu Clausewitz, zur preußischen Auftragstaktik. Die funktioniert auf eigene Faust. Der Kommandant gibt das Ziel aus, und die Soldaten finden die Mittel. In der amerikanischen Armee dagegen wird mit Kadavergehorsam gedrillt. Das beschreibt auch der Jerusalemer Militärhistoriker Martin van Creveld: Ein Wehrmachtssoldat war im Zweiten Weltkrieg an Kampfkraft zehnmal stärker als ein Amerikaner.

Welt am Sonntag: Dann geht es im Krieg am Ende gar nicht um V2-Raketen und Verschlüsselungsmaschinen?

Friedrich Kittler: Es geht um Mannesmut, wenn man es so nennen will. Auch die "Aufschreibesysteme" waren wohl mal ein Akt des Mannesmutes, fürchte ich.

Welt am Sonntag: In letzter Zeit haben Sie sich vom Krieg ab- und seinem Gegenpol zugewandt, der Liebe.

Friedrich Kittler: Über die Liebe will ich im Moment nicht sprechen. Da war ich nicht immer so tapfer.

Welt am Sonntag: Was interessiert Sie an der Liebe?

Friedrich Kittler: Was mich an der Liebe interessiert hat? Der Orgasmus. Wenn man in den Augen der Partnerin nur noch das Weiße sieht, dann ist man auch selber weg. "Im schwindelnden Augenblick des Koitus sind wir alle derselbe Mensch", hat Borges einmal geschrieben.

Andreas Rosenfelder, Welt am Sonntag. "Wir haben uns selber, um daraus zu schöpfen".

(Are you also involved in the current, so-called "new wars"?
One of my PhD students is a lieutenant colonel in the Luftwaffe, acting commander of a squadron. He has flown Tornado jets, and now he's training people to fly the Eurofighter. At the end of May he's off to Afghanistan, and we have to get his doctoral viva out of the way beforehand. The man advocates a genuine warrior ethic. He says that the Bundeswehr officers have huge respect for the Taliban commanders and vice versa. This applies in part to the US army, but only in part. Because although the US army obeys the laws of war, the Special Forces come in at night and kill women and children.
What's your officer writing his PhD thesis about?
About the fact that it makes no sense to plan a war on a computer and to wage it like a computer game. In situ decisions cannot be simulated.
Does he want to return to a time when there were no computers?
He wants to return to Clausewitz and Prussian assignment tactics. These work on initiative. The commander outlines the objective and the soldiers find the means. In the US army, by contrast, it's all about drilling soldiers into slavish obedience. This is also described by the Israeli military historian Martin van Creveld: a WWII Wehrmacht soldier was ten times stronger in terms of fighting abilities than an American.
So war has nothing to do with V2 missiles and cipher machines?
It's about courage, if you can call it that. And the "Discourse Networks" were probably also an act of courage, I fear.

Recently you've moved your focus away from war and turned to the opposite pole, love.
I don't want to talk about love at the moment. I was not always so courageous there.
What interests you about love?
What interested me about love? The orgasm. When you see nothing but the whites of your partner's eyes, then you are gone yourself. "All men, in the vertiginous moment of coitus, are the same man," Borges once wrote.)

But I can pretend

2011-10-25T01:58:00.002+08:00

I'm not like them
But I can pretend
The sun is gone,
But I have a light
The day is done,
I'm having fun
I think I'm dumb
Or maybe just happy
I Think I'm just happy.

My heart is broke
But I have some glue
Help me inhale
And mend it with you
We'll float around
And hang out on clouds
Then we'll come down
And have a hangover
Have a hangover.

Sit in the sun
Fall asleep
Wish away
soul is cheap
Lesson learned
Wish me luck
Soothe the burn
Wake me up

I'm not like them
But I can pretend
The sun is gone,
But I have a light
the day is done,
I'm having fun
I think I'm dumb
Or Maybe just happy.

Nirvana, Dumb.

Ai-yi-yi!

2011-10-21T22:30:00.003+08:00

Marcus Bachmann plopped down on the seat next to me, in the back of the plane. He pointed at my laptop and asked if he could take a look. “All I want to know is what they’re saying about me,” he said. “Newsweek came up with the word ‘silver fox.’ Tell me what ‘silver fox’ means.”

“Do you want me to tell you honestly?” I asked.

“Oh, don’t tell me it’s something gay!” he said. “Because I’ve been called that before.” Marcus is a psychologist who runs a clinic that employs people Michele described in 2006 as “Biblical world-view counsellors,” who “reach out and try to bring the medicine of the Gospel to come and heal people.”

I explained that “silver fox” probably had more to do with the color of his hair.

“O.K., I can handle that,” he said. Tera, the assistant, assured him that it was a positive term.

“It’s better than Porky Pig,” Marcus said, with a laugh.

Marcus announced that he would now analyze everyone around him. He asked for three characteristics that a close friend might use to describe me. I demurred. He kept pushing: “So reporters are not that vulnerable?” “Maybe it’s a man thing.”

I tried to change the subject by asking him about the similarities between psychologists and journalists. But he would have none of it. “You are still asking questions about me!” he exclaimed. “That’s a trademark. Ai-yi-yi!”

Ryan Lizza, The New Yorker. Leap of Faith.

Sota una col canta el poeta

2011-10-13T01:15:00.006+08:00

D'esquena al mar i a la muntanya; completament al marge
de l' activitat industrial; sota una col, canta el poeta:

Des d'una àrea de servei,
la meva terra
és com un parrac grapejat;
un país vençut pel davant
i pel darrere,
d'atrotinada dignitat.

Adéu turons amics,
adéu rieres,
boscos d'alzines i de roures i fagedes.
Muntanyes del meu cor,
adéu estrelles,
adéu al mar pur de cristalls i de turqueses.

Lleugerament trastocat, el poeta continua cantant:

Sona una guitarra
i el solet no vol sortir
a veure la terra promesa
com fa el seu darrer sospir.

Hola pudors d'inferns
brutes i abjectes
d'animals escorxats amb to de sang i merda.

Adéu olors d'abans:
fenc, trepadella,
d'espígol dolc i farigola a l'escudella.
Adeu amor, bonica,
la millor amiga.
Adéu rateta que escombrava l'escaleta;
I allà a sota una col
canta el poeta:
Homes i dones del cap dret, adéu per sempre.

Quimi Portet, Homes i dones del cap dret.

Steve Jobs, un model?

2011-10-08T04:01:00.004+08:00

No diré que no era un visionari, però hi ha un corrent venerador cap a la figura de Steve Jobs que trobo exagerat. Sí, potser va ser un geni, però n’hi ha molts i n’hi ha de millors... Jobs no era el millor
exemple amb l’elitisme dels seus productes, amb una filosofia i exigència professional que sovint sotmetia i humiliava els seus treballadors, alguns amb idees bones, més obertes i no tan enfocades al negoci. De tot això en van sortir els iMacs, els iTunes, iPhones, iPads: ginys que han revo lucionat el món dels gadgets, però també han generat una falsa necessitat. En aquest cas la temptació representada per una poma mossegada (el logo d’Apple) es pot dir que no enganya a ningú. Si a més mirem de controlar tot el procés de fabricació, des del disseny fins a la venda, passant per la manufactura en naus immenses i deshumanitzades de la Xina, tot plegat converteix Apple en l’únic i absolut beneficiari dels seus productes. Un engranatge perfecte. Només falta una actualització constant i un contracte de permanència i ja tenim el client ben entabanat. Això sí, cada dos per tres surt un nou iPhone i l’anterior ja no val res. Hauràs de renovar-lo, si no cauràs en l’oblit, despenjat d’aquesta falsa elit. En aquest sentit Windows, Linux, fins i tot Android, són més per a tothom o no preten canviar a ningú. Molts ordinadors encara funcionen amb Windows XP. Segurament es deuen penjar més que el te- lèfon de l’esperança, però quin producte d’Apple encara funciona 10 anys després de la seva creació?
Apple es va fer famosa per aquell anunci del 1984 on trencava els motlles d’una societat sotmesa i dictatorial. Després de 20 anys s’ha girat la truita en contra seva, i ara els titelles són els que compren iPhones sense preguntar-se per què carai hem d’utilitzar un connector diferent de tota la resta, per què no es pot carregar música o arxius des de l’ordinador sense l’iTunes o no se’n pot canviar ni la melodia per una de nostra. Jobs era un empresari brillant, no un exemple a seguir. Voldria que els nostres fills tinguin valors més transcendents que un consumisme salvatge com a clau de l’èxit.

Arnau Galofré, carta publicada al diari ARA.

The most important tool

2011-10-06T19:00:00.004+08:00

“Remembering that I’ll be dead soon is the most important tool I’ve ever encountered to help me make the big choices in life. Because almost everything — all external expectations, all pride, all fear of embarrassment or failure — these things just fall away in the face of death, leaving only what is truly important. Remembering that you are going to die is the best way I know to avoid the trap of thinking you have something to lose. You are already naked. There is no reason not to follow your heart."

Steve Jobs, Stanford Speech. (2005)

("Tener presente que pronto moriré ha sido la ayuda más importante con la que he contado para tomar las grandes decisiones de mi vida. Porque casi todo –todas las expectativas externas, todo el orgullo, el miedo a quedar mal o al error–, todas estas cosas simplemente se esfuman en presencia de la muerte, quedando sólo lo que es realmente importante. Recordar que vas a morir es la mejor manera de evitar la trampa de pensar que tienes algo que perder. Porque ya estás desnudo. No hay razón alguna para no seguir a tu corazón".)

A human-dolphin sex story

2011-09-28T21:22:00.006+08:00

A self-described sex cult survivor, peyote enthusiast, and Wiccan, Malcolm Brenner claims to have had a nine-month sexual relationship with a female theme park dolphin in the '70s:

She began raking her teeth lightly against my arms and legs which was indescribably erotic. Some might find it frightening, I found it erotic [...]

The dolphin initiated the whole sexual thing. As I mentioned, she was in isolation—she'd be using me to satisfy her sexual needs [...]

Here is an excerpt from Wet Goddess, in which the protagonist diddles his dolphin lover while his prudish human girlfriend watches, unaware:

She rolled in my arms, bringing her head up and pushing us farther out, so my feet came off the bottom. A second later, I felt her genital slit pressing the waffled soles of my sneakers. But her efforts seemed half-hearted compared to her usual flagrance, as if she found the audience inhibiting.
Cut that out! I thought.
Ruby was gentle and circumspect, but she wouldn't stop. She stared blankly, pretending she couldn't receive me, trying to convince me that human-dolphin telepathy was a stupid fantasy I'd dreamed up while getting stoned one night.

Gawker. A man's dolphin sex memoir suddenly very popular.

Amazon customer's comment –Franklin H. Fischer– on Wet Goddes:
(I've owned a guinea pig for a couple years now. Her name is Fluffy, and I'm pretty sure she flirts with me. She squeaks enthusiastically when I pet her back, lets me feed her alfalfa sprouts by hand, and sometimes lightly nibbles on my fingers.
After reading Wet Goddess, I now know that Fluffy IS flirting with me and signaling that she wants a more intimate relationship. I told her it's time to stop playing games and let's do this if we're gonna do this. She seemed receptive, so I'm taking her out on a date this Friday. We're doing a tour of a mulching company and will sample some wood chips at the end of it. After we've had our fill, we'll go the McDonalds playland because they have those tubes you can crawl in, and I know Fluffy loves crawling thru tubes.
Look, I know people are going to judge when they see me walking around town with a gorgeous guinea pig in my arms, but whatever. They're just jealous haters who don't understand the bond one can feel with a different species.
There will be obstacles to overcome in this relationship, but there are challenges in every relationship. It's all about compromise. I'm trying to teach Fluffy to stop pooping on herself, and she's teaching me how to drink water from an upside-down bottle.)

A beast in every fighting man

2011-09-27T00:27:00.002+08:00

“Ask them, ‘Do they understand why we shot this dude?’ ” the lieutenant told his interpreter. During their last patrol to Qualaday, soldiers in the platoon had attacked Mullah Allah Dad with rifles and a fragmentation grenade that blew off the lower halves of his legs and badly disfigured his face. The soldiers claimed that Allah Dad was trying to throw a grenade at them. Two days after the killing, however, a company commander attended a council during which the district leader announced that people believed the incident had been staged and that the Americans had planted the grenade in order to justify a murder.

“Tell them it’s important that not only the people in this village know, but the people in surrounding villages know, that this guy was shot because he took an aggressive action against coalition forces,” the lieutenant told his interpreter. “We didn’t just [expletive] come over and just shoot him randomly. We don’t do that.”

Last month, in a military courtroom at Joint Base Lewis-McChord near Tacoma, Wash., 22-year-old Jeremy Morlock confessed to participating in the premeditated murder of Mullah Allah Dad, as well as the murders of two other Afghan civilians.
[...]

One of the earliest investigations into U.S. war crimes took place in 1902, when a Senate committee agreed to examine mounting allegations of misconduct in the Philippine-American War. The conflict cost the lives of hundreds of thousands of civilians, and though many of these deaths were from disease, veterans testified at Congressional hearings about rampant brutality by American soldiers. Years later, the ongoing violence in the Philippines would inspire a young George C. Marshall, on his first assignment fresh out of military school, to tell a fellow officer: “Once an army is involved in war, there is a beast in every fighting man which begins tugging at its chains. And a good officer must learn early on how to keep the beast under control, both in his men and himself.”

Luke Mogelson. A beast in the heart of every fighting man. The New York Times.

Men are finished

2011-09-24T18:32:00.003+08:00

Women now earn the majority of college degrees. Men play video games. Women thrive in information-age jobs. Men go to prison. Women hold families together. Men watch football. On Tuesday, Sept. 20, the Slate/Intelligence Squared U.S. live debate series will ask and answer a fundamental question about modern society: Are men finished?
[...]
The debate proposition is "men are finished." What does that actually mean? A modern, post-industrial economy that seems better suited to women than men has led many experts to wonder if men are being permanently left behind. Education and employment statistics point to a clear and growing dominance in women's status at home and in the workplace. Are men primed for a comeback, or have the old rules changed for good?

Slate, Men are finished.

Sense servitud reiau

2011-09-20T17:28:00.003+08:00

En nòm de Crist. Sàpie tot eth mon que deuant Nos, JAIME, pera gràcia de Diu, rei d’Aragon, de València, de Cerdenha e de Corsega e comde de Barcelona,

compareisheren Guilhèm de Montcorbau, shivalièr; Joan de Casarilh; Ramon Arnau de Castelhars; Guilhèm de Santa Maria de Cap d’Aran; Guilhèm de Montanèr, de Puig; Bernat de Castelhvaquèr; Sanç de Canal, de Canejalho, procuradors e sindics de toti es òmes e des comunautats dera nòsta Val d’Aran, pregant damb insisténcia e suplicant umilment, tant en nòm d’eri, com en des comunautats, qu’es sues libertats, franqueses e immunitats e costums observades ena nomenada Val pendent longtemps pes nòsti predecessors, mos dignèssem confirmà-les pera nòsta benignitat reiau, es quaus mos son presentades per escrit en capítols. E Nos, benignament inclinat entàs sues supliques, volent reconfortar ena justícia a toti e cadun des abitants dera nomentada Val coma naturaus e fidèus nòsti e assolidà-les en sòn estat pacific e tranquille atau com correspon ara dignitat reiau, per açò auem determinat de confirmà-les e sus bèra ua d’eres auem hèt provisions e ordenaments, atau com se dideràn ara seguida:

I

Prumèr concedim e conmfirmam eth capítol segontes eth quau es òmes dera Val d’Aran possedissen es tèrres, es vinhes, es cases, es casaus, e es arbes frutèrs, liures e francs, sense cap usatge ne servitud reiau, subvencion o precària, e que les pòden véner coma pròpies, sense eth requeriment o vènia deth senhor. Conservam, totun, tostemp entà Nos e es nòsti, sus eres eth sextèrç de blat que per cada casa mos an de dar cada un.

II

Tanben concedim eth capítol segontes eth quau an e possedisen es aigües franques e liures, e qu’en eres pòden pescar e bastir mòles e arrossar es prats en comun, sense eth requeriment dera nòsta potestat.

III

Tanben concedim eth capítol segons eth quau an e possedissen es bòsqui, e es sèuves francs e liures, e que deth madeish lòc pòden extrèir era husta, es cabirons entàs tets des cases e tota sòrta de husta entath sòn usatge e era sua conveniéncia. Tanben pòden caçà-i ancipids, o esturnids e faucons. E aqueth que prumèr tròbe es nins ds nomentadi audèths, pòt cuelhé-les des nins quan volgue. Tanben pòden caçar, enes madeishi bòsqui, ossi sanglièrs, cèrvis, e tota auta sòrta de bèsties, vené-les a qui volguen, sense eth requeriment dera nòsta potestat.

IV

Tanben concedim eth capítol segons eth quau an e possedissen s sòns peisheus e es sòns bòsqui francs e liures, e hè-ne usatge com quinsevolh cap de família hè usatge des sues pròpries causes. Tanben enes sues montanhes e peisheus pòden es sòns animaus e dalhar èrbes entar iuèrn e hèr a pàgar as òmes de l’auti lòcs vesins que talhen èrbes enes sues montanhes, e aucir anhèths des sòns peisheus o enes barratges des sòns peisheus e ds sues montanhes, e cremar es èrbes que sigueren dalhades pes òmes de d’auti parçans vesins contra era volentat ds cònsols o des jurats, sense eth requeriment dera nòsta potestat.

V

Concedim tanben eth capítol segontes eth quau es cònsols o jurats de quinsevolh lòc dera Val pòden hèr a pagar as abitants deth lòc d’a on son eri sense cap contradiccion, tant shivalièrs com escudèrs de quinsevolha categoria, o es sòns enviats, entàs sues montanhes o viles, o entàs bosqui, se treiguessen profit dera comunautat de vesins, ei a díder, des montanhes barrades e possedissen o portèssen husta o arbes enes bòsqui barradi, abantes deth temps acostumat, aquiu a on es sòns vesins en ua epòca determinada an costum de talar per mandat des cònsols o des jurats; ei a díder, que pòden aucir es anhèths o es oelhes e minjà-se-les o ben trèir de sues cases quinsevolha causa e obligà-les a redimí-les, segons que demanen e exigisquen es guanhs des excedents, e açò sense eth manament deth jutge o dera nòsta potestat.

VI

Tanben concedim eth capítol segons eth quau es òmes dera Val mos an de seguir, a nosati e as nòsti successors, en exèrcit e ena cavalcada damb es sues pròpries despenes a cargue d’eri pendent un dia. E se pera nòsta volentat o era des nòsti successors mos auessen de seguir en aguest exèrcit o cavalcada mès d’un dia, alavetz nosalti, o eth nòste lòctenent, auem de provedir ed aguesti òmes en totes es causes qu’agen de besonh.

VII

Mès sus eth capítol segontes eth quau cap òme dera nomentada Val non pòt èster capturat o retengut captiu, se pòt aufrir ua fiança sufisenta trèt que sigue manifest qu’ei un lairon, o un usurpador, o qu’age hèt un crim de lesa majestat, aurà de comparéisher, totun açò, deuant un judici es dies e es ores enes quaus eth jutge l’age citat. E se bèth un dera Val cometesse un omicidi, se non ei que lo hèsque a traïson, pòt arténher era libertat se pague sòs as amics en nòm deth mort, cossent damb era longa costum observada des d’antic, ei a díder de pagar 1000 sòus jaquesi per shivalier mòrt, o persona de categoria semblanta, 600 sòus jaquesi per òme liure o mainatge, 300 sòus jaquesi per servent e tanben per libèrt, e atau pòt evadir era responsabilitat s’er omicidi pòt èster satisfèt cossent damb era costum. Pera extraccion d’ua daga o eth lançament d’ua sageta, o d’ua lança, o d’ua pèira, o de quinsevolha auta sòrta d’arma, en tant era sang non gesque, demorarà immune ara pena deth jutge. Atau, peth benestar e tranquille estat dera nomentada Val e d’aqueri que i abiten, ordenam que sus aguestes causes se hèsque a servir era ordinacion hèta per illustre Jaime, de bona memòria, rei de Malhòrca, oncle nòste, quan auie jos eth sòn domeni aguesta Val, que la demanèrem com ua des sues leis, era quau, Nos, dam coma boma rasonabla e justa, e des d’ara damb just coneishement confirmam e aprovam.

VIII

Tanben concedim eth capítol segons eth quau quinsevolh òme dera Val se vò véner es cases, es tèrres, es vinhes, es prats, es mòles, o d’auti bens immòbles, a de requerir as sòns germàs, se les auesse, o as sòns cosins, o parents mès pròpers per linha de parentiu, per se volessen comprà-les, sense que sigue obstacle çò qu’en lengua vulgara se nomente “TORNERIA”, pòt vené-les licitament a qui volgue, encara que sigue alien ara “TORNERIA”. E dempús d’un an e un dia, cap de parent non pòt ecuperar ua causa venuda, e mès s’abantes i auesse agut requeriment per part deth venedor, e s’es familiars e parents non auessen estat requerits peth venedor dempús de jurar que non an agut coneishement dera venta hèta, que la poguen recuperar se vòlen.

IX

Sus eth capítol, totun, segons eth quau se bèth un des òmes dera Val bastís ua casa, o ua mòla, o ua vinha o sémie era tèrra e plante arbes en lòc dera comunautat de vesins, es cònsols e es jurats d’aguesti vesins, un còp convocat eth pòble e tota era comunautat de vesins, pòden des-hèir aquestes cases, aguestes mòles, aguestes vinhes e bracar es arbes, pèisher es èrbes damb es animaus, e dalhà-les e retornà-les ar usatge es vesins sense cap requeriment des jutges; atau, entà evitar er escandal que se poderie produsir, ordenam e tanben volem qu’eth nòste casterèr dera nomentada Val, damb eth requeriment des cònsols e de tota era comunautat d’aguest lòc hèsque çò qu’abantes s’a dit.

X

Tanben concedim eth capítol, segontes eth quau es òmes d’aguesta comunautat an era possesion, usatge e costum e era manèra des de hè ja tant de temps qu’era memòria des òmes non la rebrembe, que s’un òme, dempús de contrèir matrimòni, auesse convengut o hèt convèni damb era sua hemna sus causes aquerides o per aquerir, se’n gessesse bèra carga l’auràn de pagar as sòns creditors a parts iguales. E se hèn melhores o guanhs, tanben s’ac auràn de dividir a parts iguales, s’estant er un viu e er aute mòrt non an deishat hilhs. E açò tanben se manteng s’eth hilh d’ua família, o era hilha, auesse hèt un convèni damb es sòns pairs sobre bens ja aquerits o per aquerir dempús deth convèni, que s’auràn per indivisi enquia qu’eth nomentat convèni e er assentiment de cadua des parts siguen trencadi. Tanben servís çò que s’a dit s’un estranh hè un convèni o un contracte similar damb un aute estranh. Mès s’era hemna non auesse convengut damb eth sòn òme, o non auesse estat hèt convèni damb es nomentats o damb d’autes persones abantes dites, alavetz es bens dera hemna no poiràn vedé-se amendridi de cap manèra pes deutes o gravaments deth sòn òme. Açò s’enten entad aquerò que hè ath foncionament dera casa e non pas en cas de delictes u’agen etat cometudi.

XI

Sus eth capítol, totun, segontes eth quau es òmes dera nomentada Val, comunautat en temps des nòsti antecessors, auien en possesion er usatge e era costum de crear es pròpris notaris e escrivans e determinats “saigs”, s’ac exigien es sòns demerits, les podien privar des sòns cargues, respècte ara quau causa supliquèren que les siguesse integrament restituïda per règia majestat; atau nosati concedim que poguen crear notaris e remplaçà-les damb causa, mès non pòden instituïr ne méter “saigs”, ja qu’an d`èster metudi per nosati o pes nòsti oficiaus e an d’exercir era jurisdiccion reiau. Per aguest motiu, damb era escrivania dera nomentada Val ara nòsta cort.

XII

Sus eth capítol segontes eth quau es cònsols o es notables des òmes d’aguesta comunautat an e aueren era possession, er usatge, e era costum de tractar e confirmar era patz, de proïbir e méter penes e portà-les as contradictors e desobedients, sense cap requeriment, ne er assentiment nòste, ne des nòsti oficiaus, estatuïm e tanben ordenam qu’es nomentats cònsols e notables, se vòlen pòden sonque tractar e convier sus un acòrd amistós entre es discordants, mès non pòden hèr es autes causes que se contien en capítol, pr’amor que pertanhen d’ua manèra especiau ara nòsta jurisdiccion, e atau les volem e manam expedir a tràuers deth casterèr dera Val.

XIII

Tanben en çò que hè ath capítol segonts eth quau es òmes dera comunautat auien era possession, er usatge, ea costum que se quauqu’un des òmes dera nomentada comunautat, herie a un aute e trucaue damb sang o non, que se po-
desse arténher era patz e era concòrdia d’ua manera amigabla, sense que siguesse dada o aplicada era lei per part nòsta, se deuant nòste o des nòsti oficiaus non siguesse requerida, quina causa demanèren que siguesse restituïda intègrament. Atau determinam establir entath benestar e tranquille estat d’aguesta Val que sigue conservada aguesta ordinacion, èta per adés nomentat rei de Malhòrca, quan auie eth domeni dera Val e a mès, en demanà-la es òmes dera nometada Val, coma ja s’a dit, siguec acceptada per eri coma ua des sues leis, era quau tanben nosati jutjam coma bona, rasonabla e justa e, coma ja s’a dit, la confirmam.

XIV

Tanben confirmam eth capítol segons eth quau es òmes dera Val an era possession, er usatge e era costum de hèr era patz e d’auer ua trèva, d’an en an, damb eth nòble comde e Comenge e Arnau d’Ispània e damb d’auti vesins dera comunautat. Atau determinam respóner e ordenar qu’ac hèsquen, segons siguen acostumadi, en tot auer present, que se nos o ben nòsti les ordenéssem çò de contrari, dempús de dar dètz dies ad aqueth o ad aqueri damb es quaus auessen hèt era patz o aquera trèva.

XV

Tanben concedim eth capítol segontes eth quau ei e siguec costum ena Val d’Aran qu’eth jutge ordinari ecote es parts litigantes sense cap despena, ne cap salari que siguesse dat pes parts, senon qu’eth nomentat jutge jutjaue en sòn judici a cargue deth rei, en tot híger, maugrat açò, que s’eth nomentat jutge per requeriment des parts qu’auien de litigar damunt d’eth, o ben d’ua d’eres, auesse de gésser de casa sua entà anar tà un aute endret dera nomentada Val, dehòra deth lòc designat entà escotar es causes, alavetz se li a de hèr era provision e qu’aquiu madeish se hèsque çò qu’ei costum de hèr.

XVI

Concedim eth capítol segontes eth quau des deth començament e encara ara ei costum ena Val d’Aran, que se bèth un diguie o proferie bèth insult, o bèra paraula desaunèsta, com leprós, tradidor, omicida, o d’autes paraules qu’ocasionèssen mau o vergonha, trucaue a bèth un damb eth punh ena cara, o en cap, o en còs, se comprometien deuant d’uns arbitres, ecuelhuts per ua e ua auta part e decidien quina quanititat de sòs a pagar s’impausarie ad aqueth qu’auesse hèt aguest insult e injúria, cossent damb era importància e era qualitat des persones. Atau ordenam e decidim us aguestes causes, que se mantengue era nomentada ordinacion hèta peth rei de Malhòrca quan auie aguesta Val jos eth sòn domeni, qu’atau com è dit, sigue acceptada com ua des sues leis a demana des òmes dera nomentada Val, era quau tanben Nos acceptam coma bona, rasonabla e justa, e la confirmam atau coma ja se contié mès ensús.

XVII

Tanben en çò que tanh ath capítol segontes eth quau ei costum ena Val d’Aran, observada des deth començament enquia aué, qu’es cònsols dera Val dAran, amassats en lòc de costum, acostumen a constituïr e convocar era Cort dera Val, era quau, pendent un an pòt regir e encuedà-se’n des ahèrs dera nomentada Val. Atau establim qu’aguesti cònsols pòden méter e designar bères persones aunèstes entà tot açò, mès non qu’agen eth nòm de corts, senon eth de procuradors o jutges de patz, o conselhèrs dera Val.

XVIII

Tanben sus eth capítol en quau i a contengut qu’ei ua antiga costum dera Val d’Aran que quinsevolh que volgue pòt engatjar ath sòn vesin per un deute clar e reconeishut, e se non reconeishie eth deute qu’auesse convengut per pròpria paraula deuant deth jutge, un còp age estat demostrat deuant deth jutge e auese perdut en judici, aurà de hè-se cargue des depenes. Establim e odenam entà evitar que se suscite entre eri cap disputa, ço qu’adés s’a dit, sigue hèt peth nòste casterèr dera Val.

XIX

Tanben concedim eth capítol segontes eth quau ei costum que se bèth òme dera Val marchaue dera vila a on a neishut e establie era sua residéncia en ua auta, non pòt hèr us des montanhes, ne des bòsqui, ne des terrens comunaus dera vila a on a neishut e d’a on se n’a anat, ne hèr a pèisher es sòns animaus, ne arrossar era èrba, ne bracar era husta, ne explotar tèrres naues, enquia que non age eth sòn domicili o fixe era sua residéncia. E se bèth estrangèr establie era sua residéncia en bèra vila receberà era sua part comunau, com aqueth que siguec e ei hilh d’aguesta.

XX

Tanben volem e concedim qu’eth casterèr dera Val o d’auti oficiaus nòsti non se mèsclen en ofici des auti en çò que se referís a excèssi o delictes, sense compdar eth cas que sus aguestes fautes sigue reclamada deuant d’eri era Querimònia. Sonque poiràn intervier per rason deth sòn cargue, encara que non sigue reclamada era aplicación dera Querimònia enes cassi des quaus pogue seguir era pena de mòrt o era mutilacion des membres.

XXI

En çò que hè ath pagament o ath salari qu’an de percèver es notaris dera nomentada Val, creat pes proòms dera val, pes protocòus e d’autes escritures qu’agen de hèr establim e manam qu’es nomentats notaris agen e receben per ua carta d’un simple deute, ena quau non intervengue jurament, tres dinèrs jaquesi; s’era carta includís jurament, quate dinèrs dera madeisha moneda. Per convènis auràn de recéber sies dinèrs dera madeisha moneda. Per convèni damb declaracion, nau dinèrs. Per ua carta de vena o de crompa receberàn sèis dinèrs dera madeisha moneda. Per un testament qu’arribe as 500 sòus, perceberàn 18 dinèrs, e, se siguesse de mèsvquantitat, dus sòus. Tanben per cada huelha dera acta dera comunautat que li siguen agats très dinèrs, e per ua còpia dera madeisha acta, dus dinèrs per cada huelha. Entà ua auta classe d’escritures seràn utilizades es madeishes tarifes. E se calie qu’es nomentats notaris gessessen dehòra dera vila entà protestar o hèr d’auti protocòus o d’autes escritures, a mès deth salari nomentat, auràn d’èster provedits de totes es causes de besonh.

XXII

Atau donques, pera madeisha instància e suplica ds procuradors de des sindics nomentats, hèta a nosati, tant en sòn nòm, com en des comunautats d’a on son aguesti procuradors, establim, concedim e ordenam entà tostemp, per nosati e pes nòsti qu’aguesta Val, per aguest nòste estatut, sigue tostemp amassada ath nòste reine d’Aragon e ara sua corona, e ne per venta, n per donacion ne permuta, ne cap aute procediment, pogue èster de cap manèra separada, ne alienada d’aguest reine ne dera sua corona. Atau, donques, manam as procuradors, veguèrs, bailes, jutges judiciaus, delegats reiaus, jutges, atau com ath casterèr dera Val tant presents com futurs, e as sòns lòctenents, que totes e cada ua des causes epausades mès ensús, qu’an estat concedides, establides, porvedides e ordenades, que siguen plan tengudes e observades e que toti les hèsquen observar inviolablement entà tostemp e que non i contravenguen ne permeten qu’arrés i contravengue per cap motiu.

E com testimòni de totes aguestes causes, manam hèr aguesta nòsta presenta carta, corroborada damb eth sagèth dera nòsta Majestat que i penjam.

Datat en Lhèida eth dia dètz des calendes de seteme der an deth Senhor mil tres cents tretze.

Signatura de Jaime, pera gràcia de Diu, rei d’Aragon, de Valéncia, de Cerdenha e de Corcega e comde de Barcelona.

Ne son testimonis Felip de Saluci, Odon de Montcada, Guilhèm de Montcada, Berenguèr d’Angulària, Guilhèm de Cervera, Signatura de Guilhèm Llobet, escrivent deth nomentat senhor rei, eth quau peth sòn manament hèc a escríuer e la barrèc en lòc eth dia e er an prefixat.

Era Querimonia. Lleida, 10 setembre 1313.

Conceived in sin and born in corruption

2011-09-15T00:59:00.004+08:00

One of Rajaratnam’s most enthusiastic informants was Danielle Chiesi, a former teen beauty queen from upstate New York. She worked at a hedge fund called New Castle, which was owned by Bear Stearns. A bottle blonde in her early forties, Chiesi lived alone in midtown and slept with men who gave her stock tips. She said that when she profited from such tips she felt “mentally fabulous.” By 2008, Chiesi had entered a relationship with Hector Ruiz, the chief executive of A.M.D. (Ruiz has denied that it was intimate.) Rajaratnam, hearing of Chiesi’s highly placed source, told Kumar that he had established a new inroad at the company, noting, “Your value to me is a bit diminished.”

In October, 2008, Kieran Taylor, an executive with Akamai, an Internet-services company, told Chiesi over the phone, “Danielle, I have a major present for you.”

“Drugs?” she asked. “I hope not.”

“Information, information.”

“I love you for that. When am I going to see you?”

After another phone conversation with Taylor, Chiesi told Rajaratnam, “I played him like a finely tuned piano.” She was eager to impress Rajaratnam, flirting with him as if by reflex, and passing him secrets without expecting much in return. Rajaratnam kept his distance, and declined to tell her when her information confirmed tips from other sources. After receiving one tip, he warned, “We got to keep this radio silence.”

“That is my pleasure,” Chiesi said.

“Not even to your little boyfriends, you know?”

“Believe me, I don’t have any friends.”

Rajaratnam’s view of human nature was not so different from that of Willie Stark, in “All the King’s Men”: “Man is conceived in sin and born in corruption and he passeth from the stink of the didie to the stench of the shroud.”

[...]

A month after Rajaratnam’s arrest, Bharara gave an unusually dark speech at N.Y.U.’s law school, speaking of “epic frauds surfacing with increasing frequency.” He noted, “There is a lack of faith in the economic system; a lack of belief in the markets; and a lack of trust that the playing field is level.” He made no apologies for ferreting out insider trading by using wiretaps, a practice that was unpopular on Wall Street. “When sophisticated business people begin to adopt the methods of common criminals, we have no choice but to treat them as such,” he said.

[...]

One day, in the eighth-floor cafeteria, I noticed Rajaratnam standing alone by a refrigerator case, contemplating the beverage choices. By unspoken agreement, reporters had refrained from approaching him, but it was a chance that seemed unlikely to come again. In court that day, he had been carrying a small paperback. I walked over and asked what he was reading.

Rajaratnam recoiled. “Why?”

“I saw you had a book. I just wondered what it was.”

He smiled in a shy way that seemed self-protective. “No, it was just some papers.”

In a mere ten seconds, Rajaratnam had managed to lie. I didn’t blame him. I was sorry that I’d broken the invisible barrier. He was facing the end of his freedom, and it was a kind of cruelty to make him engage.

George Packer, The New Yorker. A dirty business.

Let the weapons flow

2011-09-07T19:49:00.003+08:00

Bin Laden was George senior`s clan
Not so long ago
Set George up
With a retirement plan
Lots of low tax , Doe
Go down White House
Way down in pay-off land
Tell the
CIA
Leave the Saudis alone.

There is oil and gas
In Uzbekistan
Oil and gas must flow
So we depose the taliban
Weirdoes` summer go
Bend down
Congress
Kneel down and lend a hand
Tell the people
Liberty must go.

There is more to gain
In war then peace
Let the weapons flow
Destabilize the Middle East
Enrich the CEO
Go down brother
Way down on florida`s sand
Tell the
Justices
Not to let my people vote.

The VP (= Vice President) had a heart attack
Oily blood , you know
While he`s still here
Let`s bomb Iraq
Give the rubes a show
Lie down, people
Lay down your Bill of Rights
Tell
James Madison
We had to let those amendments go.

The opium crop was blown away
Let them poppies grow
Thanks to US troops
It`s back today
Only goes to show
Go down
Wall Street
Sell off my shares today
Tell my broker
Put it it all in blow.

The Fugs, Go down Congress.

Dysfunctional electorate

2011-09-06T22:09:00.002+08:00

[...] When you’re scientifically literate, the world looks different to you. It’s a particular way of questioning what you see and hear. When empowered by this state of mind, objective realities matter. These are the truths of the world that exist outside of whatever your belief system tells you.
One objective reality is that our government doesn’t work, not because we have dysfunctional politicians, but because we have dysfunctional voters. As a scientist and educator, my goal, then, is not to become President and lead a dysfunctional electorate, but to enlighten the electorate so they might choose the right leaders in the first place.

Neil deGrasse Tyson, If I were President...

Without a clue

2011-08-31T21:49:00.003+08:00

I worked freelance at The Aspen Times as a nightlife correspondent: seven hundred words for fifty bucks, an article a month. Then I thought, Hey dummy, you published with The Aspen Times, you should go to New York and write for their Times! It didn’t work out. I lived with my parents on Long Island and delivered Chinese food. To avoid the embarrassment of being seen doing this, I took a gig at a restaurant two towns over. My first day, a girl opens her door to me, and it’s someone I went to summer camp with. “Darin,” she says, somehow unsurprised to find me on her doorstep. “Good timing. Come in, I just ordered Chinese food.” I told her I knew, I knew.

I finally got a job at a financial technology newsletter, where I wrote stories with openings like: “Morgan Stanley is reported to be buying the Telerate trading platform to replace its Thomson real-time, turning from Unix to tcb/ip servers, with four hundred real-time end users.” I never bothered to learn what any of that meant; I wanted to keep my mind free for fiction. I was going to write, write, write. I thought I’d be fired instantly. When my boss said, “Telerate’s TIB is in trouble with its real-time market data platform—find out if data delivery is ... ,” I didn’t know whom to call, what to ask, even what I was supposed to do if I found out. Some kind woman gave me a list of questions to ask, and some numbers to call. Three years I worked there, interviewing people without a clue what I was asking.

Darin Strauss, The Paris Review. Delivering Chinese.

The moral hierarchy

2011-08-31T00:03:00.004+08:00

Ostap Karmondi: A popular modern Russian writer, Viktor Pelevin, has said that the main character of much of modern cinema and pop-literature—all of pop-culture—is a black briefcase full of money. We mostly follow its fate, and the fates of the other characters depend on it.

David Foster Wallace: [...] One consequence of what American scholars call a post-modern era is that everyone has seen so many performances, that American viewers and American readers, we simply assume now that everything is a performance and it’s strategic and it’s tactical. It’s a very sad situation and I think the chances are that nations go through periods of great idealism and great cynicism, and that America and Europe, at least Western Europe right now, are in periods of great cynicism.

DFW: For someone like me who grew up in the sixties at the height of the Cold War and whose consciousness was formed by, “we are the good guy and there’s one great looming dark enemy and that’s the Soviet Union,” the idea of waking up to the fact that in today’s world very possibly we are the villain, we are the dark force, to begin to see ourselves a little bit through the eyes of people in other countries—you can imagine how difficult that is for Americans to do.

OK: Let’s talk about good times and bad times. It’s a common belief that we have some moral progress, some social progress, some political progress. But looking at the twentieth century it seems that it was the cruelest century of them all. It’s unbelievable what people did to other people and what we still do to animals. We’ve actually built concentration camps for cows and chickens who live only to be killed and it structures their entire lives. Do you believe in social or moral progress? Or maybe you disagree with what I’ve just said and you don’t think that the picture is so dark?

DFW: It is certainly true that as technology has progressed and economic mechanisms have progressed, it is increasingly possible to perpetrate terrible, terrible cruelties on other human beings and on animals. You and I, I think, agree that one of the great unspoken horrors of modern capitalism is the phenomenon of what’s known as “factory farming.” Here in America, because it’s cheapest, animals are raised in such large numbers, in such close captivity, in such miserable conditions that if you assume that they have nervous system and are capable of suffering, it is the great horror of America right now. It’s not a view that most Americans are very interested in—most Americans believe that there’s a moral hierarchy and the needs of people come first.

Ostap Karmodi, The New York Review of Books. An interview with David Foster Wallace.

A psycopath walks into a room

2011-08-26T19:03:00.002+08:00

Robert Hare, the eminent Canadian psychologist who invented the psychopath checklist, ... recently announced that you're four times more likely to find a psychopath at the top of the corporate ladder than you are walking around in the janitor's office...
[...]

Picture a psychopath and you might think of Norman Bates. But Ronson says successful businessmen can also score high on the checklist. While researching his book, Ronson visited the Florida home of Al Dunlap — known as "Chainsaw Al" — who as CEO of appliance maker Sunbeam was notorious for his gleeful fondness for firing people and shutting down factories.

"So I turned up at his house, and it was full of sculptures of predatory animals," Ronson says. "And he immediately started to talk about how he believed in the predatory spirit, which was word for word what Bob Hare writes about in the checklist: Look out for their belief in the predatory spirit."

NPR. A psycopath walks into a room. Can you tell?

Wohl kaum überlebt

2011-08-24T22:55:00.001+08:00

Einen Schritt weiter geht der britische Paläontologe Simon Conway Morris von der University of Cambridge. Wenn Aliens existierten, so würden sie nicht nur ähnlich aussehen wie wir, sondern vermutlich auch ähnlich denken, argumentiert er unter Verweis auf die starke Konvergenz der Evolution. Für Morris spricht das allerdings nicht für, sondern gegen die Existenz solcher Wesen. Anderenfalls müsse man davon ausgehen, dass zumindest einige dieser Zivilisationen die Fähigkeit entwickelt hätten, unserer Erde einen Besuch abzustatten. Das hätte die Menschheit wohl kaum überlebt. Morris wirft deshalb die Frage auf, was schlimmer sei: die Vorstellung, allein im Universum zu sein, oder jene, uns selbst zu begegnen.

Christian Speicher, Neue Zürcher Zeitung. Die Anderen und wir.

A human cannonball

2011-08-22T22:33:00.002+08:00

There was an Air Force pilot named Mike Collins, a nephew of former Army Chief of Staff J. Lawton Collins. Mike Collins had undergone eleven weeks of combat training at Nellis Air Force Base, near Las Vegas, and in that eleven weeks twenty-two of his fellow trainees had died in accidents, which was an extraordinary rate of two per week. Then there was a test pilot, Bill Bridgeman. In 1952, when Bridgeman was flying at Edwards Air Force Base, sixty-two Air Force pilots died in the course of thirty-six weeks of training, an extraordinary rate of 1. 7 per week. Those figures were for fighter-pilot trainees only; they did not include the test pilots, Bridgeman's own confreres, who were dying quite regularly enough.
Extraordinary, to be sure; except that every veteran of flying small high-performance jets seemed to have experienced these bad strings.

In time, the Navy would compile statistics showing that for a career Navy pilot, i. e. , one who intended to keep flying for twenty years as Conrad did, there was a 23 percent probability that he would die in an aircraft accident. This did not even include combat deaths, since the military did not classify death in combat as accidental. Furthermore, there was a better than even chance, a 56 percent probability, to be exact, that at some point a career Navy pilot would have to eject from his aircraft and attempt to come down by parachute. In the era of jet fighters, ejection meant being exploded out of the cockpit by a nitroglycerine charge, like a human cannonball. The ejection itself was so hazardous—men lost knees, arms, and their lives on the rim of the cockpit or had the skin torn off their faces when they hit the "wall" of air outside—that many pilots chose to wrestle their aircraft to the ground rather than try it… and died that way instead.

Tom Wolfe, The right stuff.

Qüestió de vísceres

2011-08-16T19:44:00.003+08:00

P. A.: Vaig traduir novel·les de l'àrab al català i molts amics em van felicitar. Però encara faltava la part més emocional: el català i el castellà no m'arribaven a les vísceres. La meva filla, al parvulari, cantava i li llegien contes en català i jo, abans d'anar a dormir, també ho feia. I quina emoció més gran pot haver-hi que aquesta? Ja va estar: el català ja m'arribava a les vísceres.

A. M.:Una obvietat: em meravella que una llengua sigui l'expressió directa del caràcter d'un poble.

P. A: Hi ha d'haver una simbiosi entre el que respires, la calor i la fred que sents, el que menges, el que vesteixes i el que parles. És normal que la llengua respongui a la vida quotidiana dels individus. La llengua és un vehicle de transmissió de missatges. Aquests missatges neixen del pensament, l'emocio o la necessitat del mateix home. I aquestes necessitats, d'on surten? De la terra que trepitja, de l'entorn on viu.

…

La llengua mai no pot ser una eina de reivindicació política, que és el que jo retrec al català. Res ha fet tan mal al català. Qui porta a terme les reivindicacions polítiques? Els polítics. La prioritat d'un polític és el seu propi poder. Per tant, la llengua mai serà una prioritat, serà un instrument. Ho vaig dir a una xerrada a Òmnium: estimeu la vostra llengua, la vostra cultura, la vostra tradició, la vostra identitat. Però qui estima una cosa, no la posa en mans d'un altre: se la queda i la defensa ell mateix.

Adam Martín, Diari ARA. Entrevista a Pius Alibek.

England armed to the teeth

2011-08-10T01:05:00.004+08:00

What it was, really, was that they just looked totally mad. 50 of them at a time would be hanging out on their estates dressed in state of the art all-weather wear; in brands like North Face and Lowe Alpine, always in black. All of them are aged between 14 and 17, and while I was with them I saw them armed with SA80s – you know the British army assault rifles – and bipod mounted machine guns like from Rambo. And they had IEDs.
[...]

Me or you growing up, we’d chat up a girl in a club, or you’d take her to the movies. These lads aren’t interested in that. They come from crime families, some of their parents are smackheads, so they just want to take and they’re aggressive about it. They’ve got no idea how to chat up a girl, so they’ll just pay for a prostitute – which they’re all into at 15, 16 – or “smash” these poor girls.
Another change has been within the police. They’ve got militarised anti-gang units. The Matrix in Liverpool, Excalibur in Manchester, Territorial Support Groups in London. They’re all ex-squaddies from Iraq and Afghanistan, armed to the teeth.
[...]

I’ve heard it blamed on video games, rap music, rock music, schools, absent dads, benefits, TVs. But the main reason is the extreme form of capitalism in this country. In all the places this is happening – parts of London, Liverpool, Manchester – a ‘black’ criminal economy has grown in tandem with the ‘white’ legal economy. What we’re seeing is the product of 30 years of black economy evolution. Liverpool has one of the biggest drug-dealing cartels in Europe now, if not the world.

Kev Kharas, Vice UK. Interview with Graham Johnson.

If you wanna happy

2011-08-04T22:32:00.002+08:00

If you wanna be happy
For the rest of your life,
Never make a pretty woman your wife,
So from my personal point of view,
Get an ugly girl to marry you.

A pretty woman makes her husband look small
And very often causes his downfall.
As soon as he marries her
Then she starts to do
The things that will break his heart.
But if you make an ugly woman your wife,
You'll be happy for the rest of your life,
An ugly woman cooks her meals on time,
She'll always give you peace of mind.

If you wanna be happy
For the rest of your life,
Never make a pretty woman your wife,
So from my personal point of view,
Get an ugly girl to marry you.

Don't let your friends say
You have no taste,
Go ahead and marry anyway,
Though her face is ugly,
Her eyes don't match,
Take it from me she's a better catch.

If you wanna be happy
For the rest of your life,
Never make a pretty woman your wife,
So from my personal point of view,
Get an ugly girl to marry you.

Say man.
Hey baby.
Saw your wife the other day.
Yeah?
Yeah, she's ugly.
Yeah, she's ugly but she sure can cook.
Yeah?. Okay.

If you wanna be happy
For the rest of your life,
Never make a pretty woman your wife,
So from my personal point of view,
Get an ugly girl to marry you.

If you wanna be happy
For the rest of your life,
Never make a pretty woman your wife,
So from my personal point of view,
Get an ugly girl to marry you.

Skatalites, if you wanna be happy for the rest of your life.

¡Pechos fuera!

2011-08-02T21:14:00.002+08:00

[...] la vanitat l'ha convertit en una senyora enjoiada de mitges de reixeta i escot perfumat. La progre que dormia a terra a Canet és ara una Pilar que, com la Urbano, s'apunta voluntària a fer biografies de reis i sants.

Des de Mary Santpere cap pubilla catalana havia fet bolos per les Espanyes trepitjant tan fort. Als platós dels canals privats, blinda raons de pes amb xuleria mesetària i és més indestructible que el Robocop. Arribes a patir pel fatxa decrèpit que no calla. No sap, l'infeliç, que la nostra poderosa Afrodita el podria fulminar amb un " ¡Pechos fuera! "

Apuntava a Pasionaria i ha acabat en barreja de Belén Esteban i Oriana Fallaci.

Albert Pla Nualart, Diari ARA. Poderosa Afrodita (retrat de Pilar Rahola)

Súper Pau, Servei Públic

2011-07-27T16:26:00.003+08:00

Hi va haver una nit que la darrera decisió que en Pau Vidal va poder prendre, abans de caure noquejat pel còctel d'Orfidal i ansiolítics, va ser la manera de morir. Sobredosi? Electrocutat a la banyera amb el reproductor de l'Ipod? No pas; es llençaria a les vies del metro.

Amb 41 anys considerava que ja no havia de descobrir res de nou; tampoc se sentia ni lliure ni singular. Fins i tot morir li semblava un fet vulgar.

A les 9 del matí d'un dia feiner qualsevol, Pau Vidal va agafar el Bicing i es va plantar en un tres i no res a la Plaça Catalunya. El soroll de la dinamo rovellada de la bicicleta el posava a parir i va pedalar com si el perseguís el diable. Com que va arribar abans del que havia programat, va asseure's a la terrassa del Zurich. Mentre prenia un cafè amb gel, Pau Vidal meditava si s'havia de matar a l'andana de la Línia 3 o a la de la Línia 1. Finalment va descartar la L3 perquè l'espai era més obert i la seva acció l'hauria presenciada massa gent. A les 9:38 va abandonar la cafeteria i lentament, empés per la inèrcia de qui no sap ben bé què està fent, va baixar a l'estació de la L1. Es va col·locar contra la paret que dóna a la boca de l'arribada del comboi per esperar el moment, la fracció de segon en què el seu cervell estigués del tot desconnectat de la realitat.

Pau Vidal transpirava suor freda. Morir no era tan fàcil, ni “rutinari com cagar”, com s'havia repetit a ell mateix. Però de sobte, davant seu, un home es va cargolar en una giragonsa i es va precipitar al forat del tren. “Veus, Pau, com matar-se no és tan complicat?”. Aquell era el model a seguir; “si tota la meva existència ha consistit en repetir conductes d'altres!”. D'aquesta manera es va convèncer per fer el salt.

En un principi havia pensat que l'ideal era esclafar-se contra el tren just quan aquest arribés, però aquell tipus ja s'havia llençat a les vies, “i amb molt d'estil, per cert”, valorà Vidal. Sabia el que es feia, doncs. A l'estació tothom estava pendent del primer home que havia caigut. El saltiró que Vidal va executar per caure a les vies va provocar una exclamació general –“oh!”– que va augmentar en intensitat quan va aparèixer el primer reflex dels fars de la màquina de metro –“ooh!”–. El primer home jeia estès entre els dos raïls i Vidal va fer el mateix, de tal manera que els caps de tots dos es tocaven. Aleshores Vidal va veure que alguna cosa estranya li passava al seu company pòstum: li sortia escuma per la boca i uns espasmes sacsejaven el seu cos. Vidal no va tenir prou temps per entendre que l'home no era un suïcida sinó que havia sofert un atac d'epilèpsia: en qüestió de segons els va passar el tren pel damunt malgrat que el conductor havia aconseguit activar el fre de socors.

Per sort, els models més nous del metro de Barcelona guarden una distància de seguretat amb el sòl; això els va salvar. Vidal s'havia desmaiat i quan es despertà, estirat a l'andana, la munió de gent que l'envoltava va començar a aplaudir. Tots havien estat testimonis de la seva acció per salvar l'altre home.

En qüestió de minuts, internet ja anava ple de tuits i notícies anunciant al món que a Barcelona havia nascut un heroi. L'ajuntament va acabar lliurant-li la medalla al mèrit civil i els Bombers el van nomenar membre honorífic del Cos. Pau Vidal va renéixer. La seva missió avui és salvar vides al metro i a la xarxa de rodalies. Dedica el seu dia a voltar per les estacions de l'àrea metropolitana amb una capa de color groc amb les inicials SP (SúperPau, o Servei Públic) inscrites que li va regalar una iaia del seu barri.

Cristian Segura, Time Out. L'heroi de la Línia 1.

El gran pijo loco

2011-07-25T17:15:00.004+08:00

¿Fue monitor de tiro de Franco…?
Yo había ganado varios campeonatos de España de tiro al plato. Si Franco se hubiera interesado por el tenis, no tengo ninguna duda de que Santana hubiera pasado por el Pardo. La cosa fue así: un buen día, Fernández Villavicencio, que era el jefe de la Casa Civil, me llamó a casa. Mi madre me abrió la puerta de casa preguntándome: “¿Qué has hecho, que nos han tenido que llamar del Pardo?”. Le tuve que jurar que no había hecho nada malo, ni había matado a nadie de un disparo. Me habían llamado para ver si podía hacer de instructor de tiro durante una temporada. Tirábamos al plato, con escopeta de caza; al principio, no acertaba ni uno. El primer día, yo temblaba. Pero hubo una conexión muy buena, durante muchos años. Al final acabó tirando bien. También pude acompañarle en unas cuantas cacerías. Hay quien dice que le ponían las perdices enfrente, y no es verdad, se le daba bien.

Y un día, allí conoció al príncipe.
Me lo presentaron en una de aquellas cacerías. Estuve doce años yendo con el general, y tengo recuerdos muy buenos. Una de sus escopetas me la regaló antes de morir. La tengo en casa. La acompañó con una carta muy cariñosa, en la que escribió: “Por los muchos años que pasamos juntos”. Siempre me decía con su vocecilla característica: “Y tú, José, cómo es que nunca me pides nada”. Un día le comenté: “General, hoy le voy a pedir algo. Me gustaría tener un Seat 600, pero hay una cola inacabable y no quiero esperarme meses para comprar uno”. Al día siguiente de hacer la petición, ya tenía mi 600 en casa. Era de color verde oliva. Telefoneé para darle las gracias. “¿Te ha hecho ilusión?”. Le respondí que muchísima. Entonces me soltó: “Ahora tienes que pagarlo. No vayas a pensar que esto es gratis”. Pagué unas 60.000 pesetas por él.
[...]

¿Qué harán con el Bribón? ¿Se llevará el timón a casa?
El timón, no lo sé, porque es del patrón. Pero el palo, si puedo, sí. Me gustaría llevármelo a la masía como recuerdo, para que siguiera enarbolando nuestra bandera.

No sienten nostalgia de abandonar las regatas.
Supongo que algo de añoranza sentiremos, pero seguiremos navegando, aunque no sea en barcos de competición. Yo me he retirado de la natación, del waterpolo, del tiro. Ahora le toca a la vela, por cuya difusión tuve el honor de que el Consejo de Ministros me concediera la Cruz del Mérito Naval. Al Rey y a mí nos queda la afición a la caza. Con el Rey hemos criado perros de caza. Tengo uno especialmente bueno. Por cierto, entre los muchos animales que conviven en la masía, también tengo un loro muy hablador, que es la mascota de mi esposa Inés, que dice “viva España” y “vivan los bribones” cuando alguien entra en casa. Así que si es el Monarca quien lo hace, queda impresionado.

Màrius Carol, La Vanguardia Magazine. El Rey es uno más en el Bribón (Entrevista a Josep Cusí)

Lying to the Queen of England

2011-07-22T17:57:00.003+08:00

Feynman had looked forward to meeting Sin-Itiro Tomonaga, the Japanese physicist who shared the Nobel Prize with him. Tomonaga had independently made some of the same discoveries as Feynman, five years earlier, in the total isolation of wartime Japan. He shared with Feynman not only ideas about physics but also experiences of personal tragedy. In the spring of 1945, Feynman was nursing his beloved first wife, Arline, through the last weeks of her life until he watched her die from tuberculosis. In the same spring, Tomonaga was helping a group of his students to survive in the ashes of Tokyo, after a firestorm devastated the city and killed an even greater number of people than the nuclear bomb would kill in Hiroshima four months later. Feynman and Tomonaga shared three outstanding qualities: emotional toughness, intellectual integrity, and a robust sense of humor.

To Feynman’s dismay, Tomonaga failed to appear in Stockholm. The Ottaviani-Myrick book has Tomonaga explaining what happened:

Although I sent a letter saying that I would be “pleased to attend,” I loathed the thought of going, thinking that the cold would be severe, as the ceremony was to be held in December, and that the inevitable formalities would be tiresome. After I was named a Nobel Prize awardee, many people came to visit, bringing liquor. I had barrels of it. One day, my father’s younger brother, who loved whiskey, happened to stop by and we both began drinking gleefully. We drank a little too much, and then, seizing the opportunity that my wife had gone out shopping, I entered the bathroom to take a bath. There I slipped and fell down, breaking six of my ribs… It was a piece of good luck in that unhappy incident.
After Tomonaga recovered from his injuries, he was invited to England to receive another high honor requiring a formal meeting with royalty. This time he did not slip in the bathtub. He duly appeared at Buckingham Palace to shake hands with the English Queen. The Queen did not know that he had failed to travel to Stockholm. She innocently asked him whether he had enjoyed his meeting with the King of Sweden. Tomonaga was totally flummoxed. He could not bring himself to confess to the Queen that he had got drunk and broken his ribs. He said that he had enjoyed his conversation with the King very much. He remarked afterward that for the rest of his life he would be carrying a double burden of guilt, first for getting drunk, and second for telling a lie to the Queen of England.

Freeman Dyson, The New York review of books. The dramatic picture of Richard Feynman.

Out into the cosmos

2011-07-20T19:59:00.003+08:00

A thousand years from now, we won't remember who was president or who gave the speech that motivated the first man to walk on the mon. We won't remember any of the wars. But we will remember this as the time when people first ventured off this planet. It's like the first fish came out of the ocean; this is the same scope, the time when human life ventured out into the cosmos. It's the same level of significance.

Greg Klerkx, Lost in Space.

Ein feindliches Element

2011-07-15T23:41:00.000+08:00

Es hörte auf, nur zu funktioneren, und nichts funktionerte mehr. Der Tag schien zu lang geworden, und aus der Zeit wurde ein feindliches Element, das die dösende Zivilisation mit einer Katastrophe bedrohte. Es war, als ob die Normalzeit nicht mehr in Kraft sei, un was sich zu dem feindlichen Element zusammengezogen hatte, gälte nun einem Menschen nur noch, wie jemandem eine Fallgrube "gilt", liese sich auch nicht erwittern von einem Tier. Die Zeit verging plötzlich zwischen den Häusern wie für ein aussermenschliches System.

Peter Handke, Die Stunde der wahren Empfindung.

Jo sóc xueta

2011-07-12T23:17:00.006+08:00

–Xueto! Xuetonarro!
–Ets un macabeu!
–Xuia, xuia!

Enmig d'una rotllada de cops i d'insults, en Josep Jueu es protegia la cara amb prou feines. Rere les seves mans, una boca esclatava en sanglots silenciats per l'orgull i la vergonya. El plor callat palesava abatiment, derrota, com a única resposta a la ira desfermada dels altres. Un dels més alts del grup que el maltractava, ros i amb els ulls blaus com una mar fonda, li copejà amb el genoll els testicles. En Josep va rodolar per terra. Gemegava en veu altra, ara, sota la pressió aguda del dolor.

–Deixau-me! Deixau-me estar, per caritat! Ja m'heu fet massa mal!
–No et deixarem tranquil fins que no hagis recitat els quinze llinatges de la teva puta nissaga.
–Sense deixar-ne cap –afegí un de petit, pigat i amb la cara ratada.
–Jo t'ajudaré –feu en Vidal Moyà –, i veuràs que és ben senzill [...] Ara digues amb mi: Aguiló, Bonnín, Cortès...
–Forteza, Fuster, Martí –el pigós de la cara ratada exultava de joia.
–Miró, Picó, Pinya –els ulls blaus com el mar d'aquell ros espurnejaven mentre cada paraula sortia dels seus llavis com una atzaigada amb metzina.
–Pomar, Segura, Tarongí [...] Valentí, Valleriola i Valls.

Jaume Pomar, En Josep J.,xueta.

Icy heights that contain all reason

2011-06-30T20:42:00.003+08:00

I think I'll go home and mull this over
Before I cram it down my throat
At long last it's crashed, its colossal mass
Has broken up into bits in my moat.

Lift the mattress off the floor
Walk the cramps off
Go meander in the cold
Hail to your dark skin
Hiding the fact you're dead again
Undeneath the power lines seeking shade
Far above our heads are the icy heights that contain all reason

It's a luscious mix of words and tricks
That let us bet when we know we should fold
On rocks i dreamt of where we'd stepped
And of the whole mess of roads we're now on.

Hold your glass up, hold it in
Never betray the way you've always known it is.
One day I'll be wondering how
I got so old just wondering how
never got cold wearing nothing in the snow.

This is way beyond my remote concern
Of being condescending.
All these squawking birds won't quit.
Building nothing, laying bricks.

Hold your glass up, hold it in
Never betray the way you've always known it is.
One day I'll be wondering how
I got so old just wondering how
never got cold wearing nothing in the snow.

This is way beyond my remote concern
Of being condescending.
All these squawking birds won't quit.
Building nothing, laying bricks.

The Shins, Caring is creepy.

Child of war

2011-06-28T23:04:00.003+08:00

Then [Anthony] Quinn was needed for another stroke of director Verneuil's cinematic brush. While he was gone the press agent handed out a fact sheet about "The 25th Hour." The script is from a novel by Romanian writer C. Virgil Gheorghiu, who fled to Paris after its 1950 publication in the wake of the regime's displeasure. Ponti is producing it and Virna Lisi is a costar with Marius Goring in support.
Director Verneuil called, "All right, Tony," and Quinn got up. Miss Lisi took her place on the platform with three children and Quinn walked across the tracks to the far platform, his paper-wrapped bundle in hand. He strode up to the knot of extras on the platform, turned around to face the camera. His face was deeply tanned — no makeup was needed, and he nervously plucked at the string on the bundle.
There was a deep silence in the forlorn station as Quinn began the sequence — silence and rapt attention. Rarely in movie making does an individual scene have any impact at the moment of filming. It is too fragmented, too confusing with the lights burning and the camera crew staring at the actors.
But this was the exception. The crew's jokes were stilled; Verneuil was frozen, his hands a frame to wrap about the moment.
QUINN stands on the platform, searching for his family as around him refugees clasp loved ones. His face is hard but despair is just below the surface. Then he looks across the tracks and sees a woman and children — his?
He begins walking across the tracks toward them, his eyes fixed on the group. He recognizes them. His stride breaks, he starts to run, but then, stiff-legged, he slows, his eyes never leaving those of his wife.

HIS face is almost — but not quite — a mask. As he nears them his pace slows and his eyes reflect painfully the emotions of a man facing an unbearable moment he has dreamed of for so long. A last slow step and he is with them. Does he accept the third child?
In a moment of consummate skill, or simple art, Quinn shows it all without a word — the joy of being together again, the shedding of the terrors of the past, the hope for a better future tomorrow for all of them — most importantly, for the child of war.
For a long moment Quinn and Lisi are frozen, with the children staring in near awe, in an aching but poignant tableau. Then, almost reluctantly, Verneuil quietly said "Cut."
There was no need for a retake.
Sam Bauman, Stars & Stripes. "It's like playing baseball in the dark".

p.s.: Like one other reviewer here, I saw this film while in uniform -- in base camp when I was serving in Vietnam in 1968 (evidently Army Special Services which handled the distribution of entertainment media showed this film everywhere in its purview). I remember this movie was powerful, especially in its message of the impact of war on its participants and victims; and Quinn's performance was one of the best of his career, which is saying a lot!

Tim Webster.

Inconclusive

2011-06-23T20:27:00.009+08:00

Now, Egypt had long been closed to foreigners, and alien vessels were banned from entering any of the Nile’s mouths. But Psammetichus, having employed thousands of Greek mercenaries to drive off the Assyrians, granted these men free movement to and from their homeland. And so it was that the trade between Greeks and Egyptians grew, and Greek temples were erected, and Egypt sent alum and corn to Greece, and Greece sent back philosophers in turn. Now, these men, rather than teaching the king Truth, as he had desired, could not agree on anything. Thus Psammetichus had a new wing of the palace built beside the seraglio so that they might resolve their differences. And day in and day out the philosophers spoke of the question of whether men were good or evil, but they did nothing.

At last Psammetichus, tiring of such womanly lassitude, devised an experiment to answer their question once and for all. This time, he selected three newborn children from boatmen and gave them to a swineherd with the following instructions: One child was to be raised as normal and taught to do good, while the second was to be taught the reverse, that one must murder and steal and lie and engage in all other sorts of filth that is shocking to the gods. The third child would be raised wild among the pigs. And so it happened that when the children were three years old they were all brought to the palace, where one by one they were placed in a room with a kitten, a coin, and a piece of bread. As had been foreseen, the child raised in good stroked the little kitten, fed it the bread (even softening it with the moisture of his own mouth), and made gentle inquires as to whom the coin belonged. Next, the child raised against the law was brought into the room. Immediately, he killed the kitten, stole the coin, and ate the bread. When he was asked as to the fate of the coin and bread, he said they were eaten by the kitten. Finally the last child, the wild one raised by pigs, was summoned. He ate the bread, tried to eat the coin, and played with the kitten. From this Psammetichus learned that the answer to whether man is good or evil is: Inconclusive.

Daniel Mason, Harper's Magazine. The miracoulous discovery of Psammetichus I.

Un escalofrío pulenta

2011-06-21T21:55:00.003+08:00

Mi mamá y su mamá trabajaban en la misma fábrica de ropa interior femenina. Lo primero que recuerdo es que estamos debajo de algo. Puede ser la mesa inmensa del dormitorio de mis viejos. Ahí jugábamos. Durante toda mi infancia Máximo venía a mi casa para que jugáramos. Como su mamá era muy pobre y vivía saltando, como una abeja, de hotel en hotel, yo nunca iba a su casa a jugar. Una vez, cuando Máximo era bebé, y su mamá alquilaba una pieza donde no querían madres solteras, se tuvo que acostumbrar a dormir en un cajón, escondido debajo de la cama, por si la dueña del lugar irrumpía de golpe en el cuarto y los echaba a patadas. Esa incertidumbre constante, ese peregrinar de pieza en pieza, aceleró la imaginación de Máximo y lo convirtió a temprana edad en un adulto. ¿Qué es un adulto? Alguien que comprende que la vida es un infierno y que no hay ninguna posibilidad de buen final. Máximo, según mi parecer, venía rumiando este conocimiento desde que estaba debajo de la cama, en la oscuridad.

Una tarde, estamos sentados en mi cuarto y Máximo me pide que le traiga una medibacha de mi vieja, dice que me quiere mostrar algo que le está pasando. Voy al dormitorio de mis padres y escarbo en los cajones. Ya de camino a mi pieza, atravieso el cuchicheo de nuestras madres en la cocina. La media está enrollada en mi bolsillo. Máximo la agarra y me dice que cierre la puerta. Después se baja el pantalón. Un pantalón negro con dos parches redondos de cuero en cada rodilla. Y se empieza a frotar la pija con la medibacha de mi mamá. Al rato le sale por la punta del pito un pedazo de crema dental. Me dice que pruebe con la media, que es increíble lo que se siente. Yo la agarro e imito los movimientos de mi maestro, pero no consigo nada. Máximo me detiene con un gesto y me dice que no me preocupe, que quizá todavía no puedo hacerlo. Le pregunto qué se siente. Me dice: es como un escalofrío pulenta. Después me explica, mediante dibujos, que esa pasta dental que le salió del pito es la que te trae al mundo, que los padres “cojen”. Es la primera vez que escucho esa palabra. Cojer, dice Máximo, es lo que nos multiplica. Y me aclara que sólo goza el padre. Después lavamos la media de mi mamá y la escondemos. Máximo me dice que vuelva a intentarlo en otro momento.

En la cortada del pasaje Pérez, escucho de boca de Máximo la palabra “Chabón”. Estamos jugando al fútbol en la calle. También dice, cada vez que algo está bueno, “Pulenta”. Yo le dije esa palabra a mi maestra y me retó. Mi mamá también me retó cuando se la dije a mi viejo. Mi papá, en cambio, se rió. A Máximo todas estas palabras se las pasa su primo, que es muy grande y vive en la provincia. En San Antonio de Padua. Máximo dice que vamos a ir ahí un fin de semana para matar gatos. Para eso, nos preparamos con mi juego de química, haciendo brebajes letales que van a poner a los gatos patas para arriba. Pero la madre de Máximo nunca nos lleva a San Antonio de Padua. No importa, Máximo trae una radio inmensa que era de su abuelo. La abrimos y tratamos de arreglarla. Soñamos que si lo logramos, vamos a ser considerados chicos prodigios. ¡Los primeros chicos que sin saber nada de electricidad pudieron devolverle la vida a una radio viejísima!. Fantaseamos con que estamos en un canal de televisión y nos entrevista un locutor que quiere saber cómo lo logramos. Vea, dice Máximo, fue un trabajo bien pulenta. Y el público estalla en aplausos y se bloquean las líneas telefónicas del canal porque la gente no para de llamar para felicitarnos.

La mamá de Máximo, durante una larga temporada, venía a mi casa, aún en pleno verano, con tapados grandes. A mi vieja le llamaba la atención. Al poco tiempo Máximo tenía una hermanita. La chica se quedó a vivir en la casa de sus padrinos, unos viejos que no podían tener hijos y que eran los empleadores de la mamá de Máximo. De vez en cuando, Máximo venía a casa con su hermanita ya crecida. Y le hacíamos esto: la acostábamos en mi cama boca abajo y nos subíamos encima de ella, frotándola con el pito hasta acabar. A veces venían otros chicos del barrio invitados por Máximo para frotarse y acabar. Máximo Disfrute empezaba a hacerse una reputación importante en todo Boedo.

Fabián Casas, Los Lemmings y otros.

Mr. Chapell's trouble

2011-06-18T07:10:00.004+08:00

BOSTON — Last November, Yvette Chappell found herself increasingly anxious that her 27-year-old son, Deshawn James Chappell, was spiraling downward into deep psychosis. He was exhibiting intense paranoia and calling late at night to complain about deafening voices in his head.
For over a year, Mr. Chappell, a schizophrenic with a violent criminal record, had seemed relatively stable in a state-financed group home in Charlestown. But after a fight with another resident, Mr. Chappell was shuttled from home to home, and his mother believed that he had fallen off his medication along the way.
Ms. Chappell said she had tried to communicate this concern to his caretakers, but it was not until mid-January that she found somebody who listened.
The woman introduced herself as Stephanie and said she would be Mr. Chappell’s counselor at his new group home in Revere. She confirmed that Mr. Chappell had stopped getting his antipsychotic injections but made his mother a promise: “She said: ‘Don’t worry. I’m going to get Deshawn back on track.’
“I thought everything was going to be O.K. because he had somebody who cared,” Ms. Chappell said, her voice breaking.

Two days after that conversation, Stephanie Moulton, a petite, street-smart 25-year-old, was dead, and Mr. Chappell was accused of murdering her. They had been alone at the Revere home, where, her family said, Ms. Moulton generally worked a solo shift. Mr. Chappell beat her, stabbed her repeatedly and then dumped her partially nude body in a church parking lot, prosecutors said.

Deborah Sontag, The New York Times. A Schizophrenic, a Slain Worker, Troubling Questions.

Dalshe

2011-06-13T04:20:00.002+08:00

We want to see further than the windows across the street
We want to live, we want to have our nine lives
And here we are to claim our rights, yes!
Can you hear the rustle of our coats - here we are!

We'll Take Action from now on!

We were born in crowded apartments in new districts
We lost our virginity fighting for love
The clothes you made for us no longer fit us
We've grown out of them
And here we are to tell you that

We'll Take Action from now on!

Kino, Dalshe Deistvovat budem my.

La festa del perla

2011-06-11T02:37:00.007+08:00

Hotel Majestic, Barcelona, set del vespre del 30 de maig. Vuit dies després de l'allau electoral de CiU, un altre fenomen sacseja la tranquil·litat de l'hotel. L'escriptor Ferran Torrent va convocar dilluns un grup d'amics per celebrar el seu seixantè aniversari. De fet, l'aniversari va ser ahir, dimarts, però no pots esperar que Torrent actuï segons els hàbits de la gent normal. El seu company de plaers literaris i gastronòmics, el cuiner Fermí Puig, el va complimentar amb un pastís de xocolata, però per celebrar que encara tenia 59 anys. Torrent va deixar clar que a ell les coses dolces no li fan el pes, i mentre un servidor es menjava el seu tros de pastís, l'autor valencià dedicava als assistents una anècdota rere l'altra, gairebé una aventura per any viscut. Més que anècdotes, les històries d'en Torrent eren perles " d'un perla", com sovint es presenta a ell mateix.

Que Torrent és un perla queda clar amb el dietari que cada diumenge publica a l'ARA. Sense anar més lluny, Torrent explicava diumenge passat per què va ser expulsat dels dos col·legis de jesuïtes que hi havia a València. L'article el finalitzava amb un lema que en bona part explica la seva manera de ser: "Pensava que durant una època de la meua vida vaig perdre el temps. Greu error. Els meus anys d'anormalitat em van regalar una visió esplèndida sobre l'espècie humana. A: Darrere d'un vividor hi ha una persona ferida per la vida. B: Les persones més tolerants són els golfos o els de molta vida acumulada". Potser el que més destaca de Torrent és la seva mentalitat oberta. El seu ventall de coneixences és sorprenentment ampli; pot ser amic de la reina d'Anglaterra, d'un líder del PP, d'un maulet o d'un ionqui: les creences d'aquestes persones no l'influeixen, el que ell valora és la seva humanitat i vitalitat.

Quan parla de les seves perles, Torrent fa cara d'entremaliat. Quan t'escolta o ha de discutir algun assumpte seriós, t'observa amb una atenció que sembla que et vulgui assaltar. Potser la seva versió més desconeguda, perquè és la més íntima, és el Torrent emotiu, amb un punt amarg que el salva de caure en la cursileria.

També pot ser com un marrec amb sabates noves. En un moment de la vetllada a la terrassa del Majestic, Bibiana Ballbè va convèncer un grup de directores de salons de bellesa de Rússia, de visita a Barcelona, per fer-se una fotografia amb Torrent. Des de l'altra punta de la terrassa, catorze senyores van començar a cridar el seu nom per convidar-lo a brindar plegats. Les russes li van dedicar un ball típic rus d'aniversari, una mena de sardana que consisteix a fer una rotllana agafades de les mans mentre l'homenatjat, enmig del grup, ha de demanar un desig -per sort, un desig que no pot dir-. "Fa cara de bon nen. Mira quina il·lusió li fa", comentava l'escriptora Najat El Hachmi.

Torrent va ser a Barcelona convidat pel Grup 62 per rebre l'enhorabona dels seus editors i per acabar de polir els detalls del seu nou llibre. "És la primera novel·la d'espies que he escrit". L'obra serà publicada la propera tardor. Torrent va apuntar durant la festa que hi ha detalls de la narració que s'inspiren en vivències seves o en històries que ha recollit. Dies abans vaig parlar amb Torrent de l'escriptor kenià Binyavanga Wainaina, que en un relat a la revista Granta es definia "com una mena de paràsit", perquè xucla de la vida dels altres per nodrir la seva obra literària. Wainaina es plantejava deixar d'escriure perquè es considera un de lladre de vides. "Jo faig el mateix", va afegir Torrent. Afortunadament, ell no vol deixar d'escriure.

La nit va acabar a una hora prudent perquè Torrent és un home sa: beu poc, fa esport quatre dies a la setmana i es fica al llit aviat perquè és on es troba més còmode llegint. Van tancar la festa amb Susana Subirana, il·lustradora dels seus articles a l'ARA, a la cocteleria Boadas. Es cauen bé, fins i tot van jugar amb la idea de fer un llibre plegats sobre un vaixell de corsaris valencians transtornats. "No sé si n'hi va haver, de pirates valencians, però segur que els meus s'ho passaran molt bé saquejant la costa catalana".

Cristian Segura, Diari ARA.

Sandalistas

2011-06-08T23:23:00.001+08:00

Years later I heard that the Sandinistas referred to us as Sandalistas, not Internacionalistas. We wore Birkenstocks, right? A bunch of hippies, ha, ha. I don’t recall hearing that during the revolution, only after. I believe the Nicaraguans called us Sandalistas behind our backs.

That’s OK. I can take (or be) a joke.

In fact, I did wear sandals. I brought on the trip my smartest pair, not Birkenstocks, but a strappy affair. It turned out the revolution was going to involve a lot of walking. A week into Mexico, my feet were blistered and my sandals were broken. I bought a new pair for five dollars and I wore those until they broke, too. I bought another pair and another. Finally George said I couldn’t keep buying new pairs. I had to make the pair I had last. At that point I had a pair that cost about three dollars. The sandals stretched after a few days and fell off my feet as I walked. I took some string and tied them to my feet. When the string broke, I tied knots in it and tied my sandals back on and kept walking until the soles wore through to the ground. Why didn’t I bring a pair of damn Birkenstocks? I thought. But I’d wanted to look nice, you know, cute for the revolution.

Deb Olin Unferth. The Believer. Internacionalista.

American River: Everyone's place

2011-06-06T17:15:00.004+08:00

Frank was organizing the distribution of tents and sleeping bags. "Ladies first", he said. Then came the men's turn. Safre Ground's equipment was new-looking and of decent quality. He gave me a pledge form, and I asked him whether Mark had drafted it. "The elders did", he said patiently.

I walked beside him all the way to the river. He had a little dog on a leash and Safe Ground supplies in his cart. He was in fine shape, as a man who lives outdoors often tends to be, and looked younger than his age, which you may estimate once I inform you that he was in Vietnam in 1974, "doing cleanup", which meant "blowing things up" when we commenced our pullout from that great adventure.

"So when did the homeless comunity here start to organize?"

"In the Depression", he said. "The American River has always been everyone's place, a place to be free".

William T. Vollmann. Harper's. Homeless in Sacramento.

De l'enciam al cogombre: la profecia

2011-05-30T18:51:00.002+08:00

El virus de l’enciam, segons els reculls de la premsa internacional que li lliurava la Tati, es va detectar per primer cop a l’Orient Mitjà. Es desenvolupa en l’enciam, col, endívies i escarola; qui es menja crues aquestes verdures, pateix febre alta i vòmits. Es va estendre com una plaga per tota l’Àsia. Un continent sencer va deixar de menjar amanida, el continent del qual depenia Setrills Conill.

L’origen del virus era desconegut però el principal client de l’empresa, el magnat dels Emirats Àrabs Ahmed Al-Sayuf, va revelar a l’Amadeu que “el mal va arribar del cel” en forma de bombes bacteriològiques dels Estats Units llançades sobre l’Iraq. L’Amadeu es prenia al peu de la lletra el que Al-Sayuf li confiava, no per casualitat l’anomenava “l’amo”. El 70% de les vendes de Setrills Conill es distribuïen en els 250 supermercats que el holding de l’amo regentava a l’Orient Mitjà, Malàisia i Indonèsia. Si l’amo creia que les armes químiques dels nord-americans havien causat la crisi de l’enciam, per a l’Amadeu era paraula de Déu.

[...]

“Organització Mundial de la Salut (OMS). Pla d’Alerta i Resposta.

Actualització setmanal número 70:

1; a dia 10 de maig del 2007 s’han confirmat al continent asiàtic més de 410.000 proves de laboratori del virus SI2 i s’han reportat a l’OMS 2.702 morts.

2; l’acció del virus augmenta arreu del continent i amb especial intensitat a les zones de temperatures càlides. Els països del Sudest asiàtic han entrat en el segon mes de pandèmia. Les províncies meridionals de la Xina s’acosten al nivell de contagi de pandèmia.

3, l’OMS considera que la transmissió de la malaltia ha arribat al seu màxim a l’Orient Mitjà i la seva propagació en aquesta regió s’anirà debilitant progressivament.

4, l’anàlisi dels símptomes dels infectats més greus confirma que la malaltia no requereix, per desenvolupar-se, condicions prèvies en el físic del malalt. Les conclusions dels estudis realitzats per l’Institut Xinès de Farmacologia i l’Institut Max Planck, per encàrrec de l’OMS, indiquen que no hi ha possibilitat en el mig termini de desenvolupar un medicament efectiu.

5, l’OMS manté el seu nivell d’alerta màxim i insisteix als governs del continent asiàtic en la necessitat de retirar del mercat les existències de les espècies d’hortalisses portadores del virus i de cremar els cultius a les zones on s’han confirmat contagis.”

Cristian Segura, El cau del conill.

Moments estel·lars de la humanitat

2011-05-27T01:38:00.007+08:00

Han arribat a la redacció de La teoria de l'Iceberg dues meravelles del cirerisme il·lustrat, dues perles del nacionalisme més punki i pornogràfic. Els títols de les dues joies són: Happy culé (el culé feliç) i Joventut Nacionalista de Catalunya. Escola de Patriotes.

Firmes!

El llibre de la JNC té un rigorós pròleg que conclou així:

"Que serveixi aquest llibre per donar testimoni de la feina de generacions al servei d'un poble. I per il·lustrar els qui tindran el coratge de continuar la noble tasca de la Joventut Nacionalista de Catalunya. Per sempre, al servei d'un poble. Al servei de la nostra llibertat.

Visca la Joventut Nacionalista de Catalunya.

+++

'El culé feliç' és un recull de recomanacions new age per al bon seguidor del Barça. Van acompanyades d'un treball d'il·lustració que molt probablement va ser planificat en una nit boja a Nurnberg sota els efectes de les amfetamines:

"Viu cada partit com si fos l'últim".

"Recorda que qualsevol nit pot sortir el sol en el nostre petit país".

"Canta l'himne del club per animar l'equip i sentir-te millor".

"Forma part d'un grup (Trobada de penyes barcelonistes).

"Fes que el teu fill aprengui les teves qualitats i aficions".

"No perdis el temps en mitjans que persegueixen la manipulació (una cama trepitja un televisor que sintonitza Punto Pelota).

i....

"L'AMOR ÉS MERAVELLÓS QUAN EL TEU EQUIP GUANYA. GAUDEIX EL MOMENT".

28-M: Sacrifici d'un patriota

2011-05-25T18:15:00.003+08:00

Encara no són les vuit del vespre i l'Honorable exconseller de la Generalitat Antoni Ginyot ja s'ha pres tres whiskys. És 28 de maig del 2011 i el senyor Ginyot vol treure's la vida en un sacrifici pòstum pel país. El suïcidi s'ha de produir durant la final de la Lliga de Campions entre el Manchester United i el FC Barcelona. El Barça era, després de Catalunya, el que més s'estimava el Sr. Ginyot. Ara ja no se l'estima; assegura haver acabat fastiguejat “del miratge en què he viscut”. La seva empresa s'inclou en el 40% de companyies familiars que han fet fallida amb la crisi. L'administració pública, a la que hi va dedicar tants anys, ha ignorat les seves peticions de socors. El seu germà tampoc l'ha volgut ajudar malgrat que és un tipus estimat pels constructors del país i pels patricis barcelonins després d'ocupar durant 18 anys l'alcaldia d'una vila turística de l'Empordà.

El seu món s'enfonsa i a Catalunya només es parla del Barça. Ginyot va deixar d'anar a la tribuna del Camp Nou després que els Boixos nois li fotessin una pallissa a l'únic ésser que s'estima, el seu fill Jaume, un jove del Perú que van adoptar fa 20 anys amb la seva esposa, que al cel sigui. Els Boixos el van arraconar a la sortida de l'estadi i el van deixar borni d'un ull i coix de per vida. Cap mitjà de comunicació ho ha explicat. Ja no hi ha director de diari que atengui les trucades de l'exconseller.

En Jaume és a l'atur. Sembla ser que l'atur juvenil a Catalunya arriba al 40%... “I Barça, i Barça i Barça, Barça Barça!”, criden uns nois al carrer Duquessa d'Orleans, on viu Ginyot. El seu sacrifici pretén ser una crida a la nació catalana perquè obri els ulls: “el futbol no us salvarà!”. També és un acte d'amor: amb la seva mort permetrà que en Jaume cobri l'assegurança de vida. El notari Socías guarda el seu testament, en el qual s'especifica que la casa victoriana de quatre plantes on hi viuen, serà per al seu fill, a més d'un sobre que només pot obrir ell. Dins del sobre, en Jaume trobarà el traspàs de la titularitat del compte bancari a Suïssa, més la confirmació per part del club que Antoni i Jaume Ginyot han causat baixa com a socis del FC Barcelona.

Ginyot ha tingut cura de cada detall de l'escenari del suïcidi: utilitzarà una senyera com a corda i es penjarà d'una de les bigues de fusta que sostenen el sostre del menjador. Entorn la cadira des d'on es deixarà caure, ha col·locat una mena de cor grec format per marcs de fotos amb els retrats dels pilars de la pàtria. Perquè no el titllin de sectari, hi ha convidat a icones de tot color i època: hi són Rafael de Casanovas, Jaume I, Jordi Pujol, Trias Fargas, en Pallach, Francesc Macià i l'avi del Barça.

Tots ells se'l miren quan pren aire i fot el cop final a la cadira. El cos cau amb una sotragada que el fa perdre la noció del que està fent. De sobte, sent xivarri. Són els veïns que celebren un gol. Ginyot torna a la realitat i es convenç que un gol del Barça, segurament l'últim que veurà, és una excusa raonable per endarrerir uns minuts el suïcidi. Fent malabarismes aconsegueix deslligar-se la senyera. Encén el televisor a corre-cuita però, ai las!, ha estat el Manchester qui ha marcat! I aleshores recorda que el veí, a l'altra casa victoriana del barri, és el cònsol britànic. El gol l'ha marcat un tal Chicharito, un jove davanter llatí que s'assembla lleugerament a en Jaume. En Chicharito el fa pensar en el destí del fill: sol a la vida, guerxo i marginat perquè ha abandonat el Barça i no té feina. No sap què és el pitjor de tot plegat. Decidit, torna a pujar a la cadira amb la senyera lligada al coll.

Cristian Segura, Time Out. 28-M: Sacrifici d'un patriota.

Bells of war

2011-05-24T19:00:00.005+08:00

Give me the cue
Skip the introduction, prosate the lip function
The junction get rushed by some grimy people bustin weed
Splatter your belly like some Attica fellas
Use a firearm good, bloods go for hard swelling
Insert the spasm, yes the dirty hurt has them
Thoroughbred thugs insert the fantasm
Verbal smarts, spark the word, visit my scripture
Exotic wine, holding nine, Picasso pictures
When the rhyme pivot you now, limit your chance
Bodyguard the lyric with unlimited stance
Words seem to zing on down to Bejing
When we touch down you crown renowned kings

There's no honor amongst thieves, street pharmaceutical
Stack like Genovese, the four devils tempt mad men
But not these, we profound hardcore sound
To MC's thumbs down, prepare
Killer bees it be warfare, this the year
Niggaz gotta take you off of here, hold the square
If we go there we go gritty
And spread fear through this rap city, call the mayor
My razor sharp darts be like cold stairs
The smell of fear makes my nostrils – flair, truth or dare
Ask yourself can you compare
to these niggaz in the hood, Johnny B. Goode
or he be gone, yeah
The struggle goes on, you've been warned
P.L.O. from here to Lebanon, how many bombs
Must we drop in the Ninety-Now
Walk a mile in my shoes, get the street news, from Meth-Tical

It's common sense how I master my circum-fer-ence, you dense
I get locked the fuck up, released on my own recognizance
Can't be judged, young bloods bust back like scuds
Wu-Tang harvest one thousand notches above
MC level, yo, I stay high as like treble
Foes who oppose get plucked like rose pedals
Arresting and holding, penetrate for better regions
Wack MC's only lasted one season
The morale was low at the corral
Adjective pronouns had no style, yo, we propose our
aim the official, initial, is Ruler Zig-Zag-Zig Allah
All that other bullshit ain't permissable
Annual increase of the Wu-Tang Manual
Handles to a keyboard is true hip hop set tangible
illegible, every egg ain't edible
My tracks remain Unforgettable, like Ol' Nat Cole
Got to catch this paper to buy Shaquasia a glacier
Throw chairs to deck a skyscraper
Understand that the continents of Africa and Asia
and free the black man from the enslaved labor, Wu-Tang

The weight of the fam is on our back and we can't fall
Victim to this long hall of fame, meaning nuttin
We came to punish the glutton with a substance
That can't be contained, Wu-Tang

Motherfuckers
We be seeing y'all asses when we walk up in the club
Y'all all in the back
Scared to speak the speak cause you scared
Punk motherfucker, we know what time it is

Style adoral rap pressing, David Berkowitz
Einstein birth to hit, now nurture it
M.G.M. front row seat tonight, no gens
Purified cleanse, ran into some beef up in the men's
Fix your sawed off, Wu-Tang throw me off the cross
All you saw was white meat, skin hangin off
These is words from the Arch Bishop, some call it six up
The Betty Crocker, marvel cake stakes admissor
Wax janitor, black Jack Mulligan from Canada
Slam dance, tarantula style, youse a fan of the
Monopoly king, Slavic poetry
Carnegie Hall's off the hook, let's push through the armory
Mack truck hitting soloist, soul controllers
Behold of the thousand teeth fist, swift and boneless

You know, cause Wu-Tang is invincible, youknowhatI'mean?
It's Wu-Tang Forever God (invincible)
Knahmsaying? We gonna get down with that W
You gonna get down with that W
That's that Wu, that's that Wisdom
YouknowhatI'msayin? That's the Wisdom of the Universe
That's the truth, of Allah, for the Nation, of the Gods
YouknowhatI'msayin? We breakin egg through these days God
YouknowhatI'msayin? We got the fuckin way
We got the medicine for yo' sickness
Out here, ya knowhatImean?
I was telling Shorty like --
Yo Shorty, you don't even gotta go to summer school
Pick up the Wu-Tang double CD
And you'll get all the education you need this year
YouknowhatImean?
(Their poisoned minds can't comprehend this shit)
Word man, it's Wu-Tang Forever God
Niggaz can't fuck with these lyrics God
YouknowhatI'msayin? Knahmean?
(Oh hell no, none of this shit)
C'mon man -- beats, lyrics man, y'all niggaz
(Niggaz can't even understand half this shit)
Nah (man, no)
I think niggaz ain't gonna figure it out til the year Two-G
(Wax niggaz ass for free or fee) Word
Yo, you know what? The next Wu-Tang album ain't even
comin out until Two Thousand
YaknowhatImean? That's just gonna come back with a comet
You hear, we gonna bring a comet
(Check for that shit in the millenium)
YouknowhatImean? So, yo, y'all niggaz man
(Be the ressurection) The Gods is here man
Born Gods is here
(Born God)

Wu-Tang Clan, Bells of war.

Ars longa, vita brevis

2011-05-23T18:18:00.002+08:00

Vermell com un pebrot i amb presses, calçant unes sabatilles negres de disseny, Joan Laporta va arribar a la seu electoral d'Unitat per Barcelona, a l'hotel Avenida Palace, exactament dues hores i 35 minuts més tard del que estava previst. En baixar del Mercedes Classe A que el va deixar davant de l'hotel, Anna Arqué, la seva número 2, li preguntava si es trobava bé. Van enfilar directes cap al centre neuràlgic de la campanya d'Unitat, la sala on estava reunit el Comitè de Campanya d'ERC. Aquesta sala porta el curiós nom de Salón Parrilla, tot i que la gent d'ERC s'hi referia únicament com "la sala". "Baixem a la sala?", deien els qui esperaven a peu de carrer fumant un cigarret rere l'altre. A la Sala Parrilla no sabem què es van dir Laporta i el cap de llista, Jordi Portabella, però el xou de l'expresident del Barça va ser la cirereta d'una llarga nit en què molts dels comentaris dels militants presents contra la cúpula d'ERC no podrien ser emesos en horari protegit.

Entre les 20.30 i les 22.30, la versió del cap de premsa de Laporta, Jordi Finestres, és que Laporta arribava tard perquè el cotxe se li havia avariat a Sitges. A les 22.58, Finestres, ara una mica més nerviós, assegurava que s'havia produït "un problema de comunicació".

A les 22.00, a dues senyores que tafanegaven a l'entrada de l'hotel les convido a presenciar la imminent arribada d'en Laporta. "Preferim anar al Comedia a veure els Piratas del Caribe. Vols venir?". "No, senyora, hem d'esperar en Laporta".

Ars longa, vita brevis és la cita impresa a l'entrada de l'Avenida Palace. Una frase de llatí elemental, no per això menys certa, que durant la nit electoral d'Unitat per Barcelona es podia traduir com: "La vida d'un polític és curta, però l'espectacle [Laporta] mai s'acaba".

Cristian Segura, Diari ARA. Cremats a la parrilla en el vodevil de Laporta.

Loosing its greatest pride

2011-05-23T00:16:00.004+08:00

Look back in silence; the cradle of your whole life.
There in the distance, loosing its greatest pride.
Nothing is easy, nothing is sacred. Why?
Where did the bow break?
It happened before your time.

There were people there, lovely as you've ever cared.
Tonight.
Baby you can start again.
Laughing in the open air; have yourself another dream.
Tonight.
Maybe we can start again.

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.

Mother its cold here. Father thy will be done.
Thunder and lightening are crashing down.
They got me on the run, direct me to the sun.
Redemption keeps my covers clean tonight.
Baby we can start again.

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break

Lost when the wind blow; on your own.

And the sun will shine again.
Are you looking for a sign?
Or are you caught up in the light?

Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.
Only the young can break away, break away.
Lost when the wind blow; on your own.

Brandon Flowers, Only the young.

Il·lusió i misèria

2011-05-20T19:54:00.001+08:00

El periodisme als Estats Units és una cosa molt seriosa perquè la societat el considera un estament fonamental per a la democràcia. Gay Talese ha escrit desenes de meravelles del periodisme literari tan properes a la realitat que aquí, malauradament, avui serien inimaginables; obres com la seva crítica sobre la història i el funcionament del New York Times , el retrat de les condicions laborals dels indis durant la construcció del pont de Verrazano-Narrows o el seu relat sobre el despotisme i la relació amb la màfia de Frank Sinatra. La investigació i dedicació vocacional de Talese és molt difícil que es pugui dur a terme a Catalunya. Som un país on les icones i institucions semblen intocables, i això no és real. El Barça, els líders d'opinió dels mitjans, un cantant, la torre Agbar o la Moreneta ens poden il·lusionar, però només seran reals si també en coneixem les misèries.

Cristian Segura, diari ARA. La realitat és il·lusió i misèria.

I want them to turn black

2011-05-19T21:47:00.005+08:00

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls walk by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes.

I see a line of cars and they're all painted black
With flowers and my love both never to come back
I see people turn their heads and quickly look away
Like a new born baby it just happens every day.

I look inside myself and see my heart is black
I see my red door and must have it painted black
Maybe then I'll fade away and not have to face the facts
It's not easy facin' up when your whole world is black.

No more will my green sea go turn a deeper blue
I could not foresee this thing happening to you.

If I look hard enough into the setting sun
My love will laugh with me before the morning comes.

I see a red door and I want it painted black
No colors anymore I want them to turn black
I see the girls go by dressed in their summer clothes
I have to turn my head until my darkness goes.

I wanna see it tainted, tainted black
Black as night, black as coal.
I wanna see the sun blotted out from the sky
I wanna see it tainted, tainted, tainted, tainted black.

The Rolling Stones, Paint it black.

Benvolguda immigració

2011-05-17T18:00:00.003+08:00

Les persones immigrants representen el 12% de la població actual, si bé l'ús que fan dels serveis socials es redueix al 5,6%. També s'hi constata que el 30% del creixement del PIB dels últims vint anys està directament relacionat amb l'arribada de la immigració. Paral·lelament, els baròmetres del Centre d'Investigacions Sociològiques i del Centre d'Estudis d'Opinió mostren que la població segueix considerant la immigració un dels principals problemes.

A la llum d'aquestes dades, cal preguntar-se per què la realitat difereix de la percepció. Les evidències empíriques posen en relleu la contribució de les persones immigrants al sistema de benestar. Des d'un punt de vista econòmic, cal recordar que el projecte migratori de la majoria és laboral, és a dir, han vingut per treballar: la taxa d'activitat de la població immigrant és superior a la de la població autòctona. A l'activitat laboral la segueixen els impostos i el consum. Des d'un punt de vista sociodemogràfic, cal recordar que la immigració ha frenat l'envelliment de la població autòctona tot ampliant el contingent del grup d'edat jove i augmentant la taxa de natalitat. A més, la immigració femenina realitza tasques que permeten a les dones autòctones incorporar-se al mercat laboral i als homes autòctons no incorporar-se a l'esfera domèstica. Malgrat l'evidència empírica, l'imaginari col·lectiu manté la percepció que les persones immigrants abusen dels serveis públics i en perjudiquen l'ús a la població autòctona. Per què la benvolguda immigració pel sistema de benestar és percebuda com la maleïda immigració per una part de la ciutadania?

Des d'una perspectiva sociològica, l'explicació remet a la força del prejudici.

Sara Moreno, diari ARA. Benvolguda maleïda immigració.

La gran mudança

2011-05-14T20:45:00.004+08:00

Si tenen interès a fer un curs ràpid sobre la transformació històrica del capitalisme i entendre el context de la crisi actual, El futur del capitalisme (Edicions 62) és el seu llibre. El president de l'Institut d'Estudis Catalans, Salvador Giner, ha escrit un "petit joc intel·lectual" amb voluntat didàctica per explicar en quin punt ens trobem en el procés de l'evolució de la civilització capitalista, que es mou segons la premissa d'equivocar-se i trobar la solució. La conclusió que n'extreu Giner és optimista perquè aposta per la capacitat del capitalisme d'aprendre dels errors.

El llibre també és optimista si es compara amb les "profecies apocalíptiques" que auguren la prompta extinció de la vida a la Terra i de l'espècie humana per causa de la seva voracitat. Giner adverteix a l'esquerra més tronada i als moviments altermundistes que encara no s'ha presentat cap sistema alternatiu al capitalisme amb garanties. "No tenim el futur assegurat, però el futur del capitalisme està assegurat", escriu Giner.

Igualment són centre de les crítiques els ultraliberals, crescuts a partir de les teories d'un dels mestres de Giner, Friedrich von Hayek. La principal paradoxa del capitalisme és la creació de monstres que contradiuen els seus principis originals de llibertat individual i d'una garantia de drets per a tothom. La visió malthusiana del capitalisme -la naturalesa del mercat és regir-se per si mateix peti qui peti- ha alimentat múltiples desgràcies tan presents avui: la corrupció, la distribució injusta de la riquesa, l'esclavisme i el canvi climàtic. A la presentació del llibre, dimarts a La Casa del Llibre, Giner va vaticinar: "El capitalisme pot durar 300 o 400 anys més, fins que s'arribi al límit de no tenir recursos, tot i que el capitalisme és tan murri que es reinventa en situacions límits, com ha estat el cas del mercat de les energies renovables".

Hi ha dos efectes especialment negatius i contradictoris del capitalisme actual, segons Giner: un és la consolidació d'una "societat corporativista" que, parafrasejant el seu admirat Daniel Bell, "substitueix l'individualisme per la promoció del consens, l'acceptació de les burocràcies corporativistes i la destrucció de l'austeritat puritana, així com de la llibertat responsable i la iniciativa individual". L'altre defecte és la sacralització de tot el que és profà, efímer i banal, i que desemboca en un consumisme destructiu.

El concepte d'austeritat és el pilar sobre el qual s'ha de construir el que Giner anomena "la gran mudança": l'actual canvi de pell del capitalisme. L'autor planteja un gir ètic, social i liberal per transformar el capitalisme abans que se'ns acabi cruspint. El punts del canvi són: 1) La instauració d'una economia solidària en què els empleats s'impliquin en els designis de l'empresa i en què s'apliqui una "infraestructura pública solidària". 2) Un laïcisme que eviti que la religió castri la ciència i el debat públic. 3) L'ensenyament, a l'escola, del poder de la raó per aconseguir una "pietat cívica". 4) La promoció d'una cultura d'innovació científica que garanteixi els drets socials de la democràcia. 5) I, per acabar, la consolidació d'una millor llibertat: "El capitalisme dependrà del fet que sigui compatible amb un increment de la llibertat de la ciutadania en el marc d'una tendència a la igualtat de les condicions de partida". No és d'estranyar que davant les retallades en els pressupostos públics arreu d'Europa, Giner adverteixi que poden portar "a un augment inacceptable de la discriminació i la desigualtat".

Durant la presentació del llibre, el president de l'IEC va oferir opinions que completaven part del contingut del llibre. Si bé va insistir que no hi ha un sistema viable alternatiu al capitalisme, sí que va donar a entendre que el cooperativisme sorgit del socialisme és una opció que pot tenir validesa. Va criticar durament els sindicats perquè els considera excessivament conservadors i part del sistema perquè, en lloc d'oferir idees noves, es limiten a "defensar un augment del 5% salarial". També va ser irònic amb les crides a les revoltes socials: "La indignació és un pla per no canviar res".

Cristian Segura, diari ARA. El capitalisme té corda per a estona.

(Imatge originària del blog 'Panfleto Negro')

A kind of parasite

2011-05-11T22:39:00.002+08:00

The wizard in Kangundo who owns a shop and likes to buy people’s toenails; the hill, somewhere in Ukambani, where things slide uphill; thirteen-year-old girls who swarm around bars like this one, selling their bodies to send money home, or to take care of their babies; the billionaire Kamba politician who was cursed for stealing money, and whose balls swell up whenever he visits his constituency; a strange insect in Turkana that climbs up your warm urine as you piss, and does thorny unthinkable things to your urethra.

Painful things are shed like sweat. Somebody confesses that he spent time in prison in Mwea. He talks about his relief at getting out before all the springs of his body were worn out. We hear about the prison guard who got Aids, and deliberately infected many inmates with the disease before dying.

Kariuki reveals himself. We hear how he prefers to work away from his family because he can’t stand seeing his children at home without school fees; how, though he had a diploma in agriculture, he has been taking casual driving jobs for ten years. We hear how worthless his coffee farm has become. He starts to laugh when he tells us how he lived with a woman for a year in Kibera, afraid to contact his family because he had no money to provide. The woman owned property; she fed him and kept him in liquor while he lived there. We laugh and enjoy our misfortunes, for we are real in the group, and cannot succumb to chaos today.

Kariuki’s wife found him by putting an announcement on national radio. His son had died. We are silent for a moment digesting this. Then somebody grabs Kariuki’s hand and takes him to the dance floor.

We talk and dance and talk and dance, not thinking how strange we will be to each other when the sun is up in the sky, and trees suddenly have thorns, and around us a vast horizon of possible problems will re-establish our defences.

The edges of the sky start to fray, a glowing mauve invasion. I can see shadows outside the gate, couples headed to the fields.

There is a guy lying on the grass, obviously in agony, his stomach taut as a drum. He is sweating badly. I close my eyes and see the horns of the goat that he had been eating trying to force themselves through his sweat glands. It is clear – so clear. All this time, without writing one word, I have been reading novels and watching people, and writing what I see in my head, finding shapes for reality by making them into stories. This is all I have done, forever, done it so much, so satisfyingly; I have never used a pen. Maybe – I am not just failing; maybe there is something I have that I can barter, if only for the approval of those I respect. I have lived off the certainty of others; have become a kind of parasite.

Vinyavanga Wainaina. Granta. One day I will write about this place.

Vértigo

2011-05-10T18:25:00.007+08:00

"Reducido a la pobreza y a la humillación entre los pobres y los humillados, aparto de mi abrumada frente esta Corona imperial que el Jefe de mi Casa recogió de entre los huesos de Carlomagno y la ciño sobre la testa de su victorioso monarca a fin de que Europa, mañana por la mañana o por la tarde, no sea expuesta al vértigo, perdiendo para siempre la misteriosa cuenta de sus Emperadores...

Recuerde únicamente que se trata de una limosna y que solamente yo, entre todos los seres humanos, puedo darla. Es la limosna al obrero de la undécima hora, a la Prusia advenediza que seguía adorando a ídolos cuando todo el Occidente cristiano llevaba combatiendo siglos.

Agónico y derrotado depositario de este Signo de dominación, lo cedo gustosamente a quien ha sido señalado para sustituirme. Si mi linaje proscrito y mi hijo único me sucede un día, él sabrá recuperarla con la ayuda de Dios...

[...]

Bismarck enmudeció por completo, ensimismado y acaso en una actitud auténticamente respetuosa por primera vez en su vida.

Como si se despertase de una pesadilla, Napoleón se pasó varias veces la mano por la frente, tomó un cigarrillo de su pitillera de oro, lo encendió tranquilamente y, mirando con extremada dulzura al Canciller del futuro Imperio de Alemania, se rebajó a sentarse a su lado, sobre un banco situado en el exterior de la casa, cerca de un florido huerto de patatas sobre el que una alegre alondra concluía su canción de las Galias.

Léon Bloy, Cuentos de guerra.

Sudor de sangre

2011-05-05T19:56:00.003+08:00

Al despertarme, las dos primeras sensaciones fueron de frío y sed, y en grado tan intenso que no pude por menos que lanzar un quejido.

Inmediatamente algunas voces débiles, inarticuladas como la mía, respondieron en la oscuridad. Vi entonces, aquí y allá, algunas manchas negras tendidas en el suelo, muy próximas a mí, y mirando con atención pude observar otras más lejanas, aún más distantes, hasta casi hacerse invisibles. Eran los moribundos y los muertos. Y entonces, como si hubiera dado la señal de los lamentos, de toda la llanura me llegaron estertores, sollozos y suspiros...

Éramos quizá dos mil los que esperábamos que vinieran a socorrernos o a enterrarnos. Una desesperación desmedida se apoderó de mi.

Pienso, Señor, que hay que pasar por eso para atreverse a hablar de la miseria de este mundo. Esto sin embargo, como verá, es sólo el comienzo.

Léon Bloy, Cuentos de guerra (Sueur du sang).

Un bell rosari de sang

2011-05-04T23:23:00.002+08:00

Veyent acostar les flames
també reculà Dacià
la tanca dins d'una tina
que té sagetes per claus
tot encerclada de glavis
y gavinets de dos talls.

Baixada de Santa Eulàlia
tu la veres redolar
d'un abisme a un altre abisme
per aquells rostos avall
deixant un rastre en les herbes
un bell rosari de sanch.

Jacint Verdaguer.

The universe is only information

2011-05-04T00:33:00.004+08:00

Kelly: According to your book, information underpins everything.

James Gleick: Modern physics has begun to think of the bit—this binary choice—as the ultimate fundamental particle. John Wheeler summarized the idea as “it-from-bit.” By that he meant that the basis of the physical universe—the “it” of an atom or subatomic particle—is not matter, nor energy, but a bit of information.

Kelly: That sounds almost spiritual—that the material world is really immaterial.

Gleick: I know it sounds magical, but it needs to be understood properly. Information has a material basis. It has to be carried by something.

Kelly: The extreme view would be that all these bits that make up atoms are running on a very big computer called the universe, an idea first espoused by Babbage.

Gleick: That makes sense as long as this metaphor does not diminish our sense of what the universe is but expands our sense of what a computer is.

Kelly: But as you note, some scientists say that this is not a metaphor: The universe we know is only information.

Gleick: I’m not a physicist, but that concept resonates with something that we all recognize: Information is the thing that we care most about. The more we understand the role that information plays in our world, the more skillful citizens we will be.

Kevin Kelly, Wired. Why the basis of the Universe isn't matter or energy - it's data.

Bradford

2011-05-02T21:52:00.009+08:00

The Yorkshire ripper was from Bradford. The prostitutes who came down to London on the train on 'cheap-day return' tickets were from bradford. At a time when de game of soccer was threatened by so many troubles, Bradford seemed to have troubles of the most extreme kind. Days after the deaths in Brussels at the Heysel stadium, forty-seven Bradford football supporters were killed in one of the worst fires in the history of the sport. Eighteen months later, there was yet another fire, and a match stopped because of crowd violence.
[...]

It was everything I imagined a Bradford working-class community would be like, except that there was one difference. Everyone I'd seen since I arrived was Pakistani. I had yet to see a white face.
[...]

That evening, Jane –the friend I was staying with– and I decided to go put. we walked down the hill and into the centre of the town. It looked like many other town centres in Britain. The subways under the rundabouts stank of urine; graffiti defaced them and lakes of rainwater gathered at the bottom of the stairs. There was a massive shopping centre with unnatural lighting; some kids were rollerskating through it, pursued by three pink-faced security guards in paramilitary outfits. The shops were also the same: Rymans, Smiths, Dixons, the National Westminster Bank. I hadn't become accustomed to Bradford and found myself making simple comparisons with London. The clothes people wore were shabby and old; they looked as if they'd been bought in jumble sales or second-hand shops. And their faces had an unhealthy aspect: some were malnourished.

As we crossed the city, I could see that some parts looked old-fashioned. They reminded me of my English grandfather and the Britain of my childhood: pigeon keeping, greyhound racing, roast beef eating and pianos in pubs. Outside the centre, there were shops you'd rarely see in London now: drapers, ironmongers, fish and chip shops that still used newspaper wrappers, barber's shops with photographs in the window of men with Everly Brothers haircuts. And here, among all this, I also saw the Islamic Library and the Ambala Sweet Centre where you could buy spices: dhaniya, haldi, garam masala, and dhal and ladies' fingers. There wew Asian video shops where you could buy tapes of songs of Master SAjjad, Nayyara, Alamgir, Nazeen and M. Ali Shahaiky.

Hanif Kureishi, Granta. Bradford.

Sepultado en el sofá

2011-04-30T02:12:00.003+08:00

De vez en cuando sentía el deseo de irse a algún sitio, de desaparecer por completo, e incluso un lugar oscuro y desierto le habría atraído si pudiera quedarse solo con sus pensamientos y nadie supiera dónde encontrarle. O, cuando menos, estar en su propia casa, en la terraza, con tal que no hubiese nadie allí, ni Lebdevev ni los niños, y echarse en el sofá, sepultando la cabeza en el cojín, y pasar de ese modo un día, una noche, y otro día. Había momentos en que soñaba con las montañas y, en particular, con cierto lugar que siempre le agradaba recordar, adonde siempre le había gustado ir cuando todavía vivía allí y miraba la aldea, el hilo blanco, apenas visible de la catarata allá abajo, las nubes blancas y las ruinas del viejo castillo. ¡Oh, cuánto anhelaba estar allí ahora y pensar en sólo una cosa –nada más que en esa cosa durante toda su vida, porque había bastante para pensar en ella mil años! ¡Y aquí que se olvidaran de él, que se olvidaran de él por completo! ¡Oh, eso era necesario, y hubiera sido mejor que no le hubiesen conocido en absoluto, y que todo esto no hubiera sido más que un sueño!

Fiodor Dostoyevski, El idiota.

La nueva Libia

2011-04-27T19:06:00.003+08:00

La nueva Libia, si ha de depender de las personas que aguantan la base de la revolución, será muy parecida a una monarquía del golfo Pérsico, sin partidos políticos y sin separación entre Estado y religión, una democracia islámica, basada en el Corán y la ancestral estructura tribal, mucho más parecida a la monarquía saudí que a la república turca.

La élite tecnocrática e intelectual que forma el gobierno rebelde aspira a un Estado de derecho
capaz de integrar su economía con la europea, pero está tan metida en la dinámica bélica contra Gadafi, tan absorbida con gestionar el alzamiento, que ha dejado que los imanes le roben el terreno de la política. Gadafi nunca les permitió hablar de política. Ahora no hacen otra cosa. Los sermones de los viernes marcan las líneas de futuro. El pueblo, arrodillado, escucha y acepta.

"Hágame caso, conocemos muy bien a nuestro pueblo. Estamos todos unidos y no necesitamos
partidos políticos", dice el imán de una centenaria mezquita en el centro de Bengasi, mientras desgrana un proyecto de democracia directa, sin partidos políticos, que recuerda a la utopía que Gadafi no pudo alcanzar.

El imán nos recibió el jueves pasado después del rezo del mediodía con la condición de no revelar su nombre ni el del templo. No quiere problemas con las nuevas autoridades y aún teme a Gadafi. "Queremos que la charia sea la ley del Estado -explica-. Queremos una Constitución basada en la ley sagrada del Corán. Esto es lo correcto y así tendría que haber sido desde el principio".

Xavier Mas de Xaxàs, La Vanguardia. Arabia Saudí y no Turquía.

La història

2011-04-25T22:41:00.004+08:00

HISTÒRIA
Aquí és un home.
Aquí és un cadàver.
Aquí és una estàtua.
[...]

RÈQUIEM
Tenen un wàter
d'aquells tan empipadors:
a la que vas una mica clar,
hi queda la merda enganxada.
[...]

MONUMENT
Consisteix a esculpir
l'interior d'un forat
monumental de manera
que el buit afecti la
forma d'una estàtua.

Propiedad particular.
Prohibido el paso.

Joan Brossa, El Saltamartí.

The Austrian cyborg

2011-04-24T22:10:00.005+08:00

Sitting at Johnson’s conference table at City Hall beside Tower Bridge, where Arnold Schwarzenegger has agreed to a photo op riding a “Boris Bike”—the mayor’s environmentally friendly solution to auto exhaust in London—he needles the famously rumpled Johnson about his unruly mop of hair.
Schwarzenegger informs the mayor that his traveling aide “was insisting you don’t wear product in your hair; I say you do. Who is right?”

“What do you mean, ‘product’ ” Johnson demands in a plummy voice.

When Schwarzenegger explains, the mayor confides: “I used shampoo. I use the one that advertises on Desperate Housewives, where the woman is in the shower.”

Although the two have not previously met, they share a history. In October 2007, the governor was waiting to address a Tory party conference in Blackpool by satellite while then-mayoral candidate Johnson was onstage speaking. Schwarzenegger didn’t know his microphone was hot when he whispered that “this guy is fumbling all over the place.” After the press had a field day, Johnson noted that his oratorical style had been denounced “by a monosyllabic Austrian cyborg.”

“Our most famous encounter so far,” Johnson reminds Schwarzenegger, who replies: “Sorry about that. And I also heard about the comment you made about the Austrian cyborg.”
“I tried to get the ball back over the net. I had to say something.”

Schwarzenegger meets with the 44-year-old Cameron at the prime minister’s office in the House of Commons. They have been friendly since 2005, when New Labour was in power and Cameron was the freshly elected Tory leader.

“Governor! Governor!” the prime minister shouts, bounding into the room like an excited pup. Already that day he’s met with Peres and Gorbachev.

Gorbachev “is a terrific guy,” Schwarzenegger says. “He is so full of energy. I wish he could speak English, but just the Russian sounds great.”

“How do you think we’re getting on in Libya?” Cameron asks. “This was a tough call.”
“It’s terrific,” Schwarzenegger answers.

When Cameron announces that he’s off to Buckingham Palace for his weekly session with the queen, Schwarzenegger says, “Tell her I said hi.”

Lloyd Grove, Newsweek. Arnold's wild road trip.

Very evil-looking

2011-04-21T21:18:00.003+08:00

Bishop was firing a pistol at her fellow scientists. For the better part of an hour, Bishop had been sitting at the end of a long conference table, listening to a dozen people discuss the biology department’s budget and other matters. Now standing near the room’s only door, she was transformed. Aiming at one colleague’s head after another, she pulled the trigger again and again. Boom. Boom.

Gopi Podila, the department chair who specialized in the molecular biology of plants, was already down and bleeding. So was Stephanie Monticciolo, the staff assistant who’d attended the 3 pm meeting to keep the minutes. Those two had been on Bishop’s right. Now she turned left and shot the person nearest to her: Adriel Johnson, an expert in gastrointestinal physiology. Next to Johnson was plant scientist Maria Ragland Davis. Bishop shot her, too. Then the department’s newest faculty member, molecular biologist Luis Cruz-Vera, was wounded in the chest by a ricocheting bullet or bone fragment. As Joseph Leahy, whose research focused on the biodegradation of hydrocarbons, ducked for cover, a bullet tore through the top of his head, severing his right optic nerve.

Moriarity had dived under the table. Now, kneeling on the rug, she grabbed hold of Bishop’s blue-jeaned leg. “Amy, don’t do this,” she pleaded. “Think about my grandson. Think about your daughter.” Bishop’s eldest daughter, Lily, was a student at the university; she studied biology with some of the people trapped in this room. “Please snap out of this,” Moriarity thought. “This has to stop.” As if in response, Bishop pointed the gun at Moriarity and pulled the trigger. Click. It didn’t fire. Moriarity, still on hands and knees, half-rolled, half-crawled toward the door, Bishop right behind her. Bishop’s eyes seemed cold and “very, very evil-looking.”

[...]

she acted no more unusual than any other scientist I’ve ever been with. You sit down with a bunch of scientists and—I hate to say it, but—their demeanor is more like him.” He nods toward his only son, curled up in a worn armchair in a corner. “You know, like a 9-year-old. Impulsive. Selfish. Me-first.”

Anderson and Bishop’s son, introduced to me earlier as “Kid Number Four,” is bright-eyed and skinny, like he’s going through a growth spurt. He has a drawing pad and a picture book about scary monsters in his lap. His face is rapt as he uses a pencil to copy a plaintive-looking creature, with its arms outstretched.

The boy’s last name is his father’s: Anderson. But his first name is the haunting one. It honors Amy Bishop’s brother, a violinist who died too young. Seth.

Amy Wallace, Wired. The Fury.

L'entrevista abans de Sant Jordi

2011-04-20T19:49:00.006+08:00

Com creu que afecta la cultura catalana que aquesta burgesia parli i es relacioni en castellà?

El bilingüisme no em sembla una cosa dolenta, hi crec molt, i la societat catalana, independent o no, sempre serà bilingüe. Però aquesta burgesia, en els últims seixanta o setanta anys, ha tingut un efecte negatiu en la llengua i la cultura catalanes. Per desgràcia, tota societat té una elit, això és la història de l'homo sapiens, les elits han d'ajudar que la societat evolucioni sobretot culturalment, i aquesta burgesia amb la República va desconfiar de la plaça pública perquè se'ls van expropiar propietats i actius; llavors amb Franco van haver de vendre l'ànima al diable per recuperar el que són. Van fer el joc i es van tancar en el seu món privat, i tota aquesta desconfiança encara dura. A la resta d'Europa la burgesia inverteix en cultura i aquí els qui ho fan són excepcions. La majoria inverteix en parides com ara vaixells per al rei.

A la novel·la els protagonistes senten devoció per la monarquia.

La burgesia crec que sempre s'ha deixat enlluernar per la monarquia espanyola. El rei ha estat sinònim d'estabilitat i és el que la burgesia vol, en la vida privada que faci el que vulgui, seria diferent, però la burgesia l'estima perquè comporta estabilitat, i ell s'ha sabut moure molt bé en aquest entorn, amb el comte de Godó, amb el fet de tenir una filla aquí, a Baqueira...

Va escriure 'El cau del conill' a la Xina, hauria estat diferent construir-lo a Barcelona?

A principis del 2009 passava per un moment anímic força baix, no tenia esma de treballar de periodista, estava esgotat, i em vaig centrar a escriure aquest llibre. La distància d'escriure'l a la Xina em va ajudar molt, i de fet la Xina té un paper cabdal en la història. Potser no hauria estat el mateix fer-ho des d'aquí, o potser sí, no ho sé.

Que passava per un mal moment queda clar tot just obrir el llibre. La dedicatòria va adreçada a la persona que li va salvar la vida.

Vaig patir una depressió molt severa i em volia matar, vaig viure un moment molt dolent, i estava a prop de dir "ja no puc més". Un dia de drama, dels de cara o creu, vaig trucar a l'Andrea i em va recollir, em va salvar, li dec la vida. Crec que en els moments angoixants es pot ser més creatiu, Hume va escriure un assaig sobre la paradoxa de la tragèdia. És obvi que als éssers humans ens inspira.

Lídia Penelo, Público. Entrevista a Cristian Segura.

Tres hombres no volvieron

2011-04-19T18:17:00.006+08:00

En la planta catorce del pozo minero
de la tarde amarilla tres hombres no volvieron.
Hay sirenas, lamentos, acompasados aies
a la boca del pozo.
Dos mujeres de luto anhelando dos cuerpos
y una madre que rumía su agonía en silencio...
Es el tercero.

A las diez la luna clara
se refleja en las sortijas del Patrón recién llegado
con sombrero, gravedad y su aburrido gesto.
Él ha sido el primero, vendrán gobernadores
alcaldes, ingenieros.
Tratarán de calmar
la presentida viuda que se muerde el pañuelo
no sabrán acercarse a la madre que les mira
con los ojos resecos.

A las doce el patrón mirará su reloj
los otros ya se fueron
y en un punto y aparte esbozará un fastidio
mientras piensa "¿pero donde están estos?"
Ha llegado otro relevo de bomberos
y la una menos diez era la noche,
el primero muerto.

Sentados en el suelo, los mineros
se hacen cruces y recuerdan a Dios.
Quién diría les pillara de sorpresa la tragedia repetida
a veces el más bravo se le queda
mirando fijamente al patrón
con dientes apretados.
Y el patrón, con sombrero,
tiene dos policías a su lado no hay cuidado.

Tres horas lentas pasan
y a la luz de las linternas asustadas
el cura con los ojos arrasados
al segundo le va uniendo sobre el pecho las manos.
Y un chaval de quince años
mientras llora impotente se abraza contra un árbol
y el chófer del patrón con su gorra de plato
se siente desplazado, es un hombre prudente,
bien domado.

El rocío ha calado hasta los huesos cuando sale el tercero,
le recibe con sonrisa gris azul la madrugada.
Y con voces los mineros,
mientras se abrazan todos y uno de ellos,
el mas fiero, por no irse al patrón
llora en el suelo.

Víctor Manuel, La planta catorce.

En pau, deixa de respirar

2011-04-18T18:37:00.003+08:00

Tothom al barri coneix en Joan Pere com el petit de can Verdú, de la família que regenta la carnisseria del carrer de la Creu. En Joan Pere va ser un vailet malaltís i introvertit. Amb 22 anys és l’ésser més aïllat de Sarrià: el devora una esclerosi múltiple i ha perdut tot interès per la vida. “Ai! Pobret, el petit dels Verdú. Diuen que morirà aviat”. La lletania popular es repeteix des de fa 5 anys.

Els veïns només el veuen fora de casa dos cops al dia, sempre vestit amb el mateix xandall, el mateix calçat ortopèdic i amb un cabell llardós de no dutxar-se. Surt els migdies amb una motxilla i les crosses. L’espera un taxi davant la porteria de l’edifici. Ningú sap on va, tampoc a quina hora torna. Després, de matinada, passeja la Pepa, la gossa vella i petanera dels Verdú. Mai varia l’itinerari: del carrer de la Creu va a la plaça de Sant Vicenç de Sarrià; després torna a casa per Major de Sarrià. Mentre la Pepa fa les seves necessitats, Joan Pere s'encén un porro de maria. Amb calma per evitar esgotar-se, torna a casa. A la seva habitació se’n fumarà un altre, es prendrà les pastilles i es ficarà al llit amb ganes de morir.

Joan Pere es va trobar fa tres nits un home davant l’escultura de Sant Vicenç. Aquella presència el va incomodar perquè a aquelles hores gairebé mai hi trobava gent a la plaça. L’home analitzava obsessivament la figura pètria del sant. Van passar deu minuts i tots dos continuaven palplantats fins que l'home es va treure alguna cosa de la butxaca i la va deixar als peus del sant. Després d’allò, va marxar en direcció a la plaça Artós.

Joan Pere va recollir l’objecte que l’home havia desat. Era una targeta amb un número de telèfon mòbil i una informació impresa: “Profesor Mangú. Gran ilustre vidente caribeño, Con rapidez, eficacia y garantía. No hay problemas sin solución”.

Ahir, en Joan Pere ja era a la consulta del professor Mangú, un pis del Raval envaït per taques d'humitat. Mangú és un cubà negre i petit. El fa jeure en un matalàs i li pregunta què desitja saber: “Quan em queda per morir?” Mangú extreu d'una capsa un ninot que enfonsa en una palangana plena d’aigua. S'encén un havà i exhala el fum cap a la palangana. Quan acaba el ritual, Mangú anuncia que els esperits han parlat. Els esperits han recordat el cas d’aquella dona del seu poble a Cuba, malalta com en Joan Pere, que va decidir acabar amb la seva vida ofegant-se en un riu infestat de caimans. “Això és tot?” demana en Joan Pere. “Això és tot”.

De nit, als peus de Sant Vicenç de Sarrià, Joan Pere descobreix que algú ha deixat una postal antiga del pantà de Vallvidrera damunt d’un pes de 10 quilos, dels que s’utilitzen per fer gimnàs. Avui hi ha tornat per carregar el pes a la seva motxilla. Demana un taxi que el porta al Baixador de Vallvidrera. Es pren tota la tarda per recórrer el quilòmetre que calia caminar per arribar al pantà. Quan hi arriba, en Joan Pere consumeix les seves últimes energies per caminar sense les crosses fins a l’extrem de l’embarcador. A uns metres l’espera la Pepa, inquieta, al costat de les crosses. En Joan Pere es llença a l’aigua amb la motxilla i el pes, confiant que la llegenda urbana sigui certa i que el pantà estigui poblat per caimans abandonats per barcelonins que no es conformen amb tenir a casa una iguana. Cau suaument sobre el fons de llot. S’hi asseu per alleugerir els espasmes de l’ofec. Quan ja és a punt de perdre el coneixement, descobreix a tocar el ninot d’en Mangú. En Joan Pere s’arrauleix tot acaronant-lo i a la fi, en pau, deixa de respirar.

Cristian Segura, Time Out Barcelona. Joan Pere fa vodú.

Fes-te jardiner

2011-04-16T00:14:00.004+08:00

Si vols ser feliç un dia, emborratxa't.

Si vols ser feliç un mes, casa't.

Si vols ser feliç un any, mata el teu porc.

Si vols ser feliç tota la vida, fes-te jardiner.

Proverbi gironí-xinès.

Iberia

2011-04-11T02:47:00.005+08:00

L'iberisme, el corrent federalista que aspira a la reunió dels pobles de la Península, ha estat des del segle XVIII una pulsió discreta, però constant. Excepte en moments puntuals, aquest federalisme ha estat un moviment marginal i exclusiu de certes elits intel·lectuals. L'iberisme del segle XXI segueix sent més una distracció per a minories acadèmiques que no pas una alternativa política per a la ciutadania. Però hi ha alguna cosa que ha canviat en la ment dels portuguesos i que els fa mirar cap a l'estat veí amb uns altres ulls: la seva vulnerabilitat davant la crisi econòmica.

"Portugal és un país que hi ha just al costat d'Espanya", diu una samarreta de moda a les botigues de souvenirs de Lisboa. El lema podria semblar una boutade si no fos perquè en certa manera delata l'ànim actual dels portuguesos. Amb una economia a punt de fer fallida que pot acabar depenent de l'ajut de Brussel·les, Berlín i Washington, el pessimisme és de nou l'estigma dels portuguesos. Un 46% dels portuguesos és "molt favorable" o "partidari" de construir una federació amb Espanya, segons un estudi del 2010 de la Universitat de Salamanca i la Universitat de Lisboa. Segons l'enquesta, només un 37% dels portuguesos hi estarien en contra, i un 17% no té una opinió sòlida al respecte.

Va ser en un altre moment de crisi, coincidint amb els compassos inicials de la Primera Guerra Mundial, que l'iberisme va agafar volada, de la mà de l'escriptor portuguès Fernando Pessoa. En els seus intercanvis de visites i de correspondència amb intel·lectuals espanyols i catalans, en especial amb Joan Maragall, Pessoa va defensar un iberisme actiu i bel·ligerant per reforçar els pobles ibèrics davant les forces imperialistes europees del moment. Alguns dels seus apunts al respecte van ser recollits en el llibre Escrits sobre Catalunya i Ibèria (l'Avenç), on destaca sobretot la necessitat de contenir les ànsies de dominació de Castella. Menys doctrinari, el Nobel de literatura José Saramago va prendre el relleu de Pessoa quan es va declarar un iberista convençut en una entrevista de l'any 2007, en què va assegurar que tard o d'hora Portugal s'uniria a Espanya, i que el producte resultant acabaria formant una unitat que s'hauria de dir Ibèria.

Una opció que depèn d'Europa

Avui, un any després de la mort de Saramago, el professor Viriato Soromenho-Marques, eminent filòsof de la Universitat de Lisboa, considera aquelles paraules de Saramago com una "excepció admirable". Per a Soromenho-Marques, mentre l'iberisme acadèmic continua sent una opció marginal, sí que comença a reeixir un "moviment silenciós d'unió" des de la societat civil: "Si la ciutadania s'està plantejant aquesta unió és perquè són conscients de les profundes arrels econòmiques comunes. L'hostilitat històrica contra Espanya i la desconfiança per l'entesa entre els dictadors Salazar i Franco s'està esvaint, i la integració, si és una opció, és sobretot pel marc comunitari europeu". "De fet, només un fracàs de la Unió Europea com a projecte comunitari es convertiria en una opció molt real de crear una unió ibèrica; però seria sobretot per necessitat", explica Soromenho-Marques.

Manuel Loff, professor d'Història de la Universitat de Porto, es considera partidari "d'una República Federal Ibèrica", però afirma que el seu parer és minoritari i que és normal que, després de 10 anys d'economia sota mínims, "els portuguesos diguin que sí que volen ser espanyols". "Però si els ho preguntéssim, encara amb més convicció voldrien ser alemanys o francesos. No hi ha cap sentiment ibèric. En tot cas, hi ha una revisió anímica en favor d'una unió d'Europa". Després de parlar amb Loff, al centre de Lisboa pregunto sobre una hipotètica unió amb Espanya a tres persones:

Filipa Aurelio, de 23 anys, estudiant de Turisme: "De tant en tant en parlem amb els amics. Si es produís, hauria d'assegurar-se la nostra independència".

Camila Gonçalves, jubilada militant del conservador Partit Socialdemòcrata: "En el passat Espanya i Portugal ja havien estat unides. Si s'hi ha de tornar, ja m'està bé. Però que es respecti la nostra autonomia".

Mario Filippe, 51 anys, activista de moviments no governamentals: "El progrés natural d'Europa indica que Espanya i Portugal s'haurien d'unir. És la tendència social, tot i que políticament no es planteja perquè és un tema massa sensible".

Cristian Segura, Diari ARA. La crisi fa revifar a Portugal la idea d'una unió ibèrica.

La història es repeteix

2011-04-09T22:06:00.003+08:00

El catedràtic Nuno Monteiro, historiador portuguès de renom, viu al carrer Borges Carneiro, una via de Lisboa que acaba just a la cantonada de l'edifici del parlament on hi ha la sala noble de l'Assamblea de la República. La sala noble, dedicada a les audiències de personalitats internacionals, té les parets decorades amb murals del 1944 que evoquen la conquesta d'Amèrica: negres nus i porucs postrats davant la creu, l'espasa i l'escut portuguès. Monteiro sospira recordant aquestes pintures i conclou que Portugal ha viscut un aïllament de la resta d'Europa "des del segle XVIII". I afegeix: "És un fet central que encara estem superant".

Ens trobem a una cafeteria de Borges Carneiro on la mestressa no deixa de cridar, lamentant-se del seu marit mandrós. Que els portuguesos són tristos de mena i somien amb glòries passades és un tòpic que ells mateixos alimenten. Aquest és un tema recurrent en la premsa i en el pensament contemporani portuguès. Volen trobar les raons de la seva precària situació econòmica en els llibres d'història. El principal diari del país, Público , publicava ahir tres pàgines d'anàlisi d'un altre historiador de prestigi, Filipe Ribeiro de Meneses, sota el títol "Portugal 1891, 1928, 2011. La història es repeteix". La conclusió de Ribeiro de Meneses és que Portugal no s'ha modernitzat prou com per negociar la seva dependència exterior: "El Portugal del 2011 és diferent d'aquell país que va entrar en bancarrota el 1891, o d'aquell que, governat per una dictadura, es va mostrar incapaç de calmar els mercats financers el 1928. Però, lamentablement, com a país continuem gastant més riquesa de la que produïm, importem més del que exportem [...] i l'Estat, per finançar-se, depèn del crèdit estranger".

Un dels assaigs més venuts enguany és la quarta edició del llibre A Circunstância do Estado Exíguo, del polític democristià -i ministre d'Ultramar en els últims compassos del règim de Salazar- Adriano Moreira. La seva obra gira entorn dos conceptes claus. El primer es pot resumir en aquesta citació: "Per desgràcia, el nostre pessimisme és massa freqüent en els moments decisius i actualment es multipliquen els textos sobre el desànim pel poble que som i pel que vam ser". L'altra tesi principal de Moreira és el desencaix portuguès a Europa: "La greu crisi en aquest tercer mil·leni sembla que ens fa comprendre l'amenaça de col·locar l'Estat en la categoria d'Estat exigu, determinat per les jerarquies internes d'Europa [...] Portugal exigeix esforç i creativitat per ser en els centres de decisió perquè no ens quedem sent únicament destinataris dels seus efectes".

Nuno Monteiro afirma que el problema sobretot és del desequilibri entre la construcció econòmica i política d'Europa. "No és culpa dels països del Sud. La integració política europea no ha canviat en 20 anys. No es pot construir un Estat com si fos una societat anònima. Exigir als més pobres sense un projecte real comunitari és insostenible". Monteiro creu que la crisi rau en la velocitat que Portugal va abraçar la UE. "Portugal no és competitiu en cap sector. Fa mig segle el 50% de la població era rural. És un cas excepcional de societat que passa de dependre del sector agrícola als serveis sense una revolució industrial. Al segle XIX vam tenir una modernització política i jurídica de les elits, però no de l'economia. La industrialització encara segueix avui una evolució lenta", afegeix Monteiro.

Malgrat que Monteiro és cap d'investigacions de l'Institut de Ciències Socials de la Universitat de Lisboa, diu tenir més feina col·laborant amb universitats d'Amèrica Llatina, sobretot al Brasil, on hi ha més recursos per a la recerca. La seva filla de 20 anys, explica Monteiro, estudia als EUA. Ni ella ni el seu pare volen que torni a Portugal.

Cristian Segura, Diari ARA. Víctimes d'El Dorado europeu.

Això és brutal

2011-04-07T22:44:00.005+08:00

-Hi ha hagut una oposició massiva a les reformes del govern de José Sócrates. Els portuguesos no han assumit que el seu benestar ha de rebaixar-se per sobreviure?
Sí que ho han assumit. Fa cinc anys, les expectatives salarials eren molt més altes que avui. Hem gaudit d'un nivell de vida massa alt pel que produïm. Un cop, un taxista em va explicar que amb un sou de 500 euros al mes s'havia comprat una vivenda. Havia de pagar 600 euros mensuals d'hipoteca. Vaig demanar-li com s'ho faria per complir amb el banc i ell em va respondre que deixaria de pagar l'hipoteca al cap un parell d'anys i que es vendria la casa! Avui, el deute total que suma el sector públic i privat de Portugal és tres vegades superior al PIB. Això és brutal. La gènesi del problema portuguès és la baixa productivitat i que no s'ha reformat l'estructura de l'economia.

-Per què la crisi portuguesa és més complicada que la d'Espanya?
Portugal és un país amb unes diferències programàtiques entre els partits molt grans. L'acord és molt difícil. I Zapatero, a diferència de Sócrates, ha aplicat mesures d'un sol cop, amb solidesa, mentre que Sócrates ha proposat quatre plans diferents de reformes.

-És inevitable una intervenció exterior per salvar Portugal?
No ho sabem. Angela Merkel diu que li preocupa un efecte dòmino. Va comprovar que va ser negatiu per a Europa la velocitat amb què Irlanda va demanar el rescat, perquè es va transmetre inseguretat. Per això la cancellera dóna suport a Sócrates quan aquest assegura que se'n poden sortir sense el mecanisme europeu d'estabilitat. Els plans de rescat tampoc han millorat gaire la situació a Grècia i a Irlanda. A més, en el moment en què Lisboa demani ajuda, els mercats es tiraran a sobre d'Espanya. La prioritat ha de ser enfortir el govern econòmic europeu.

-S'ha de promoure l'emigració dels aturats sense opcions a Portugal?
Ja està succeint, sobretot cap a Brasil però també cap a Angola, on hi ha 100.000 portuguesos. Als meus alumnes els dic que el seu futur depèn de la mobilitat, com passa als EUA. Que hi ha oportunitats a altres països.

(Entrevista a PAULO SANDE, representant del Parlament Europeu a Portugal, ha ocupat diferents càrrecs a Brussel·les i és professor de ciència política de la Universitat Catòlica Portuguesa)

Cristian Segura, Diari ARA. "Si Lisboa demana el rescat, els mercats es tiraran sobre d'Espanya".

Perillosament familiar

2011-04-05T19:05:00.004+08:00

A primera vista a Lisboa res indica que som en un país pròxim a la bancarrota, una societat de 10 milions d'habitants que els mercats financers donen per fet que tard o d'hora serà intervinguda. Només cal parar una mica més d'atenció per confirmar que, efectivament, alguna cosa no rutlla a la capital de Portugal. I que el problema no és només dels portuguesos, perquè si ells cauen, per proximitat, lligams econòmics i evidents similituds, no es pot descartar que Espanya sigui el següent.

És divendres a la tarda i al centre comercial de Campo Pequeno, a la plaça de toros de Lisboa -un dels més moderns de Portugal, obert sis anys abans que Les Arenas de Barcelona-, l'activitat comercial és gairebé nul·la. Només les terrasses a l'exterior tenen clients, i alguns hi són sense consumir mentre esperen que arribi l'autobús que els ha de portar a casa. Davant de Campo Pequeno, a l'avinguda Julio Dinis, hi ha l'establiment Valor Certo, dedicat a la compra de joies i orfebreria. La dependenta, que es diu Maria, explica que ja fa uns anys que el seu negoci creix: "En aquest barri, més que per necessitat, la gent es desprèn de les joies perquè la inseguretat s'ha disparat i volen evitar que els robin". En els 60 metres que fem passejant per Julio Dinis ens trobem tres pidolaires regirant les escombraries; un d'ells deixa l'activitat per jeure en un banc davant d'una sucursal del Banco Santander. Els bancs espanyols són presents gairebé a cada carrer del país. El diari Público informava ahir que el 9% del PIB portuguès el generen empreses espanyoles. Ara no hi ha ningú que generi riquesa perquè s'ha tancat l'aixeta del crèdit bancari per a les empreses. Els sona?

A la porta de Valor Certo, dos membres d'una secta cristiana demanen l'atenció dels vianants amb el missatge següent: "Vols descobrir una vida millor que la d'aquest món?" Enganxen adhesius amb el seu lema als fanals públics, fent competència amb cartells d'entitats d'esquerres que convoquen mobilitzacions en contra del PEC, el pla de reformes i retallades públiques del govern del Partit Socialista (PS).

Al'Assemblea de la República (el Parlament), es va convocar ahir el que possiblement serà l'últim ple abans de la dissolució de la cambra després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. Només hi havia un punt a l'ordre del dia: "Debat sobre la política del govern per a la millora de la productivitat". El debat havia estat sol·licitat pel Partit Comunista. Els diputats comunistes van acusar el PS i el Partit Social Demòcrata (PSD) -la principal força conservadora i, que segons les enquestes, fregaria la majoria absoluta en les eleccions generals que s'han de convocar d'aquí a dos mesos- d'haver renunciat a construir una economia competitiva cedint el mercat portuguès a les companyies espanyoles, als interessos de França i d'Alemanya.

Una de les intervencions estel·lars va ser la d'Abel Batista, el líder parlamentari dels democristians (CDS-PP), que va denunciar que Portugal era també líder en economia submergida i malversació de subsidis europeus.

"Això no té cap interès. La legislatura ha acabat", comentava Eva Cabral, periodista del Diário de Notícias i durant 21 anys cronista parlamentària. A l'hemicicle predominava un xivarri fruit del desinterès i amb prou feines es podien seguir les intervencions dels oradors. Igual d'avorrits, però més respectuosos amb el debat que molts parlamentaris, dos grups d'alumnes d'institut paraven atenció a la sessió. Pregunto a Cabral si aquests joves són conscients que la vida i l'estat del benestar no seran tan generosos amb ells com amb els seus pares: "Ho saben de sobres, els ho repeteixen constantment. A Portugal un 30% dels llicenciats universitaris és a l'atur. És difícil no ser-ne conscient".

Cristian Segura, diari ARA. Portugal, una crisi perillosament familiar.

Nit d'insomni

2011-04-04T17:18:00.002+08:00

navega la lluna
de branca en branca, s'enfonsa
en l'arena tèrbola del cel.

la teua respiració
entre els esculls.

i jo,
sobre la superfície en calma del teu son
plore els naufragis que no he sabut evitar.

Anna Montero, Teranyines.

Heavy stones are falling

2011-03-29T22:24:00.009+08:00

The West's asleep. Let England shake,
weighted down with silent dead.
I fear our blood won't rise again.

England's dancing days are done.
Another day, Bobby, for you to come home
and tell me indifference won.

Smile, smile Bobby, with your lovely mouth.
Pack up your troubles, let's head out
to the fountain of death
and splash about, swim back and forth
and laugh out loud,

until the day is ending,
and the birds are silent in the branches,
and the insects are courting in the bushes,
and by the shores of lovely lakes
heavy stones are falling.

PJ Harvey, Let England shake.

No tits, no paradise

2011-03-28T21:43:00.002+08:00

Today’s traquetos have called forth a new look: narco-estética. The idea pops up in almost every magazine I open and almost every television show I watch. A talent manager describes the look to me. “It’s the aesthetic of the hot babe, the mamacita. Small nose. Thick lips. A lot of this,” she says, pointing to her chest, “and a lot of that,” patting her buttocks. “All fake. And they are very blond.”

And so, instead of being taken over by the FARC, the rebel group fighting in the jungle for the past 50 years, Colombia has been overcome by silicone. Breast augmentations have become so popular that Medellín, the model’s hometown, is known as Silicone Valley.

[...]

Her mother gave her implants for her 18th birthday, after she had caught the national eye as a bikini-clad poster girl for a beer company. Her career took off, helped also by the notoriety of her romance. Soon, thousands of young women believed that if they looked like the golden girl from Medellín, they could land one of the dealers. A traqueto match was a ticket out of poverty in a country with few opportunities for women—a reality captured by what was one of Colombia’s most popular television shows, Without Tits There Is No Paradise, a soap opera about a flat-chested poor teenager who wants to sell her virginity for a pair of implants.

Silvana Paternostro, The Atlantic. Drug Busts.

Enemigo público número uno

2011-03-26T22:36:00.002+08:00

Enemigo público número uno,
porque no aguantas que te joda ninguno.
Sin encontrar un puto oficio, porque eres carne de presidio!
¿qué hacer? te preguntas.
No vas a ser un pardillo
¡Aprieta el gatillo!

Tu chupa de cuero claveteada,
de navajazos está rasgada.
Tu vida es un hueco en el tiempo,
y vives como vive un muerto.
¿qué hacer? te preguntas
¡Aprieta el gatillo!

Cicatriz, Aprieta el gatillo.

Amenaça invisible, silenciosa, a casa

2011-03-24T04:13:00.002+08:00

La tardor del 1986, pocs mesos després que es produís la catàstrofe de Txernòbil, la Vall d'Aran anava plena d'històries sobre els suposats efectes del núvol de radiació que havia creuat Europa des de la central nuclear ucraïnesa. Al Baix Aran es deia que va morir part de la massa forestal de la vall de Toran; al Mig Aran n'hi ha que detallaven com s'havia podrit el seu hort; des d'aleshores, arreu de la Vall d'Aran molts estan convençuts que encara avui els índexs de càncer de la comarca són conseqüència de la pluja radioactiva que va caure la primavera del 1986.

Montserrat Llauradó, professora del departament de química avançada de la UB -autora el 1990 d'una tesi sobre l'efecte de la central nuclear de Txernòbil a Catalunya-, descarta que el núvol tòxic tingués aquestes conseqüències negatives a la Vall d'Aran perquè la radiació que va arribar a Catalunya no tenia nivells perillosos. Com explicava un estudi publicat el 1990 per la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, del qual Llauradó era coautora, "els radionuclis detectats al començament del mes de maig amb una activitat superior a 0,1 megabecquerels/m posa clarament de manifest l'arribada del núvol procedent de Txernòbil, per bé que els nivells màxims assolits són molt baixos". El becquerel és una unitat que mesura l'activitat radioactiva. La Comissió Europea va establir el 1986 el límit de risc en 1.000 becquerels per quilogram en productes de consum. En un estudi d'aleshores sobre l'impacte de Txernòbil, el radiobiòleg de l'Institut d'Investigacions Biomèdiques de Barcelona i expert del CSIC Eduard Rodríguez-Farré confirmava que a diferents indrets de Catalunya -Barcelona inclosa- es van detectar 1.000 becquerels per litre d'aigua. La major part era radioactivitat causada pel iode-131 -que en dosis altes provoca càncer de tiroides.

Rodríguez-Farré explica: "Eren índexs baixos però significatius. L'ideal és que en els aliments es detecti una radiació 0. Per això el primer marcador de radiació que observem és la llet". Rodríguez Farré recorda que la Generalitat va trigar un mes a admetre que el núvol tòxic va arribar a Catalunya, i lamenta que a Europa no s'ha fet cap informe sobre els efectes posteriors a Txernòbil 25 anys després. Estudis recents sí que han detectat als llacs de la Vall d'Aran dosis baixes de cesi-137 procedent de Txernòbil, tot i que en aquests llacs la radiació més preocupant és la provinent de les antigues explotacions mineres.

Cristian Segura, Diari ARA. L'any que la radiació va creuar els Pirineus.

Punk verdadero en Barcelona

2011-03-21T03:44:00.004+08:00

Una mañana muy fría me lo encontré tirado en la OranienStrasse, en Kreuzberg, pensé que estaría haciendo una de sus muertes conceptuales pero cuando cruzamos la mirada, me saludó con una simpatía que me sorprendió. Entonces me percaté de que llevaba toda la espalda llena de mierda, o se había cagado o se había caído sobre una mierda. Me preguntó que a dónde me dirigía, yo le dije que me dirigía hacia la galería de unos conocidos, a la inauguración de una exposición de pintura hiperrealista de un artista local de éxito.

Friedrich decidió acompañarme. Llegamos a la galería y después de beber un vino blanco que ofrecía el galerista, mi amigo se murió de repente en medio de la sala. Poco a poco la incomodidad general fue en aumento, nadie se atrevía a ayudar al muerto, Friedrich estaba en una postura bastante fea e incómoda, y desprendía un olor a mierda insoportable, alguien dijo: "esto es indignante".

Quizás Friedrich quería convertir esa inauguración en un evento indigno, o simplemente convertir su cuerpo, una vez más, en algo indigno. Nunca más le volví a ver.

Juan Navarro, Nancy Spungen.

(a l'Antic teatre de Barcelona. L'únic espai autènticament berlinès de Barcelona)

La condemna

2011-03-15T20:05:00.004+08:00

Estic fet de matèria massa indefensa

per suportar la consciència sense ensorrar-me,

per sostenir-la sense que el cos em cedeixi.

I amb tot no tinc manera de sostreure-me'n,

no tinc paraules per silenciar-la.

No em puc deixar de dir la pena, la condemna,

sense saber com commutar-me-la:

la mort, la malaltia precedint-la.

Carles Camps Mundó. La mort i la paraula.

This guilt of us all

2011-03-14T21:54:00.005+08:00

That somewhere among men the unconditioned prevails –the capacity to live only together or not at all, if crimes are committed against the one or the other, or if physical living requirements have to be shared– therein consists the substance of their being. But that this does not extend to the solidarity of all men, nor to that of fellow-citizens or even of smaller groups, but remains confined to the closest human ties –therein lies this guilt of us all.

Karl Jaspers, The question of German guilt.